La Vicky Carles ha estat per molts anys professora de ciències naturals de primària i secundària, i des del 2001, lligat amb el naixement del Parc Natural dels Ports, va començar a treballar educació ambiental a escala local, en l’entorn molt proper, a Roquetes. D’allí va passar a la dinàmica de la conservació, amb la creació de Graëllsia, el 2003, una entitat orientada a fer recerca i comunicació ambiental de la muntanya dels Ports, en particular dels barrancs i cursos d’aigua.
Avui l’entitat treballa la custòdia fluvial, agrària, i també la custòdia marina, i du a terme projectes tan d’educació ambiental com de recerca etnològica i patrimonial.
Com vas conèixer la custòdia del territori?
Quan vam començar a treballar amb el Parc Naturals dels Ports vaig iniciar un projecte d’estudi del Barranc de Sant Antoni, i vam entrar en contacte amb moltes persones i molt preparades, des del Parc, des de la Nova Cultura de l’Aigua a Tortosa i des de la Universitat de Barcelona, amb la Maria Rieradevall i el Narcís Prat. També vam conèixer el Projecte Rius i la custòdia fluvial. Aleshores des de la Xarxa de Custòdia del Territori ens van oferir una guia d’eines i ens van ajudar a fer una diagnosi, i poc després vam arribar a un pacte de compromisos per arribar a la custòdia. Vam modificar els estatuts per constituir-nos com a entitat de voluntariat i de custòdia. Vam treballar i vam aprendre molt sobre la custòdia, de la que ens va agradar molt la filosofia perquè coincidia amb els que volíem fer.
I als teus amics, com els hi expliques què és la custòdia?
M’agrada molt el feeling que apareix quan trobes persones que, tot i ser molt diferents, tenim una certa sensibilitat per la conservació de la natura. Sempre utilitzo la frase “tenir cura de la terra” per expressar el sentiment. Per explicar la custòdia m’agrada partir del coneixement més proper, de la gent del territori i els problemes més pròxims, a caminar junts en les idees de conservació d’una finca…
Quins projectes de custòdia té la vostra Associació?
El 2009, en el gran incendi d’Horta de Sant Joan, es va cremar la capçalera del riu Canaletes. Vam conèixer persones a les quals se li havia cremat tot, i vam impulsar la custòdia fluvial per la recuperació del bosc de ribera de forma sostenible. Lo bonic dels acords de custòdia és el tracte personal, directe, la coneixença mútua, crec que és la clau de la custòdia, perquè tu t’entens amb les persones. Tenim projectes amb persones molt diverses. Per exemple el projectes de custòdia agrària amb la jove parella de químics d’Horta de Sant Joans que han apostat per l’ecologia que produeixen l’Oli Identitat, o amb la finca de permacultura Penyaflor a Aldover, que impulsa una noia francesa. Tenim alguns projectes als barrancs, amb una parella de professors que treballen a Barcelona, o amb el projecte de pesca Aiguanatura, impulsat per una propietària, biòloga, originària de Barcelona, on tenim un grup de Quirorius, fem identificació de libèl·lules i jornades de voluntariat…I últimament estem molt implicats en la protecció de les oliveres centenàries i mil·lenàries al Montsià, un patrimoni d’arbres i paisatge que s’està arrencant per vendre’ls. La custòdia és tan bonica perquè la pot fer tothom, no cal que els propietaris siguin grans tècnics, sinó tenir ganes d’aprendre i estar sensibilitzats amb l’entorn.
Una de les persones vinculades a l’entitat, l’Eli, és oceanògrafa, i amb ella vam impulsar la custòdia marina i litoral al voltant de l’EIN Santes Creus, on estem desenvolupant el projecte “Custodiem els tresors de l’Ametlla de Mar“.
En què consisteix la tasca d’un/a tècnic/a de custòdia?
El dia a dia porta molta feina. Cal fer el seguiment dels acords, dels projectes, acotar, definir bé el que es vol fer, les línies de la recuperació de la biodiversitat i la conservació de l’entorn, que són els punts bàsics que posem a la taula. Els acords han d’estar enregistrats, i sobretot cal donar-los visibilitat, parlar-ne, fer una bona comunicació….. Perquè més en parles més grossa es fa la taca l’oli de la custòdia…Una de les dificultats és la preparació de projectes, que implica haver de treballar abans de tenir-ne assegurat el finançament ….La part més bonica és el tracte personal, la coneixença mútua, la interacció amb voluntaris.
Quin aspecte us ha influït o condicionat més alhora de desenvolupar els projecte de custòdia de la vostra entitat?
El problema més gran és el finançament per a poder tenir gent alliberada…. Som una entitat de voluntariat però el voluntariat arriba a on arriba… Som una entitat petita i el finançament per projectes genera discontinuïtat, amb lapsus de temps que es cobreixen per pur voluntarisme… Les entitats petites patim molt, sempre s’està amb un ai al cor i la preocupació econòmica desvirtua, és font d’inseguretat: les ganes i oportunitat sempre hi estan, però el finançament va a onades……
A quines dificultats heu de fer front?
Un aspecte complicat al qual hem de fer front ve del fet d‘estar a la conca de l’Ebre. Els rius i barrancs en els que treballem, Sant Antoni, Conca, Algars….formen part de la conca de l’Ebre. És una conca intercomunitària i amb certs conflictes, la gestió no depèn de la Generalitat i l’Aca directament, sinó que de la CHE, i això ens implica problemàtiques en les actuacions a l’entorn fluvial, amb la gestió, amb els permisos….Per exemple l’acord que la XCT va subscriure amb l’ACA per facilitar la custòdia fluvial se centra en les conques internes de Catalunya, i la conca de l’Ebre queda fora. De moment sabem que el Grup de Natura Freixe està fent accions per aconseguir acord, i estem a l’espera de veure com evoluciona…
Quina creus que és la visibilitat-coneixement de la custòdia entre la gent?
Tenim la percepció que la custòdia és un terme que està creixent en expectativa. La gent té interès, pel que sigui la paraula agrada i té un feeling, clar que en certs ambients vinculats amb la conservació. Ens han vingut a buscar persones, perquè ens diuen que han sentit parlar-ne, han vist finques i ens pregunten si la custòdia pot donar respostes a problemes locals, i com poden fer conservació amb custòdia, de forma estructurada amb les entitats. Crec que s’està generant un cert foro, que pot permetre sumar esforços.
Quins reptes té la custòdia en els anys vinents?
Consolidar-se a través de les entitats, i sobre tot treballar a escala local. El missatge que trobo més interessant és la capacitat d’arribar a la realitat més propera, a través les entitats de custòdia podem arribar al pagès local, l’associació local, els voluntaris locals. La nostra filosofia és aconseguir tenir grups de voluntaris locals en cada indret, de custodis del territori, ja sigui propietaris, usuaris, persones vinculades a les entitats o persones que van a passejar cada dia vora el riu, que estiguin alerta cada dia de possibles agressions i riscos, i detectar-les a temps. Crear una gran xarxa de gent que siguin els custodis del territori en la accepció literal a la paraula, voluntaris de custòdia, que volen saber els valors del lloc, els aprecien i els defensen, siguin o no siguin propietaris. Crec que és clau la suma de les entitats de custòdia que van fent acords amb els voluntaris ambientals, sensibilitzats, que es vagin formant amb jornades, ….
Quin ha estat per a tu un moment especial fent custòdia?
El 2016 després de 3-4 anys de dificultats, ens van donar el premi Unesco Tortosa Federico Mayor Zaragoza, pel voluntariat, la recerca, i la custodia. Va ser un moment feliç perquè va coincidir amb una suma de factors, emprenedors que ens van venir a buscar perquè els havien parlat de Graëllsia. Vam fer una reconversió cap a la custòdia agrària, vam organitzar jornades de voluntariat en les que va bolcar molta gent, i tot plegat va ser un bon impuls. Vam aconseguir un ajut per tenir una persona tècnica alliberada, i vam treballar en 2 línies amb finques en custòdia que hem estudiat molt, al Barranc de Sant Antoni i el barranc de la Conca, 2 barrancs de rius mediterranis de cabal variable, que neixen a les faldes de Caro i van al riu. L’any passat la gent de la plataforma ciutadana i ecologista Salvem Lo Montsià es va interessar per la custòdia, i vam fer xerrades, ens vam conèixer i van sorgir sinergies. Voldríem preservar i aconseguir que el territori d’oliverars tan antics sigui valorat com a patrimoni, ja que ara només estan protegides algunes oliveres, i quina diferència hi ha que una olivera tingui 1000 o 900 anys…?
