La més gran concentració de volcans de la península Ibèrica és a la Garrotxa, i aquesta dada per si sola pot ajudar a intuir que aquest és un territori singular. Des dels anys ’70 l’Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa aglutina persones interessades a estudiar, protegir i divulgar la riquesa natural de la comarca.
Parlem amb David Gimeno, membre de l’associació.
Una experiència juvenil li va posar la Garrotxa al cor. El record d’una estada a la zona d’Oix amb el grup escolta dels Lluïsos del barri de Gràcia de Barcelona va ser decisiu perquè més tard, quan tenia 25 anys, triés la comarca com a llar. Va aterrar a la Garrotxa amb estudis audiovisuals, marcats per una època escolar moguda, amb vagues i reivindicacions i amenaces de bomba a finals dels ’70, alguna experiència laboral diversa i alguns viatges pel món.
Ben aviat va descobrir que el dia de mercat a Olot era un moment de trobada en la comarca. I va ser allí on també va conèixer la gent de l’Anegx, que aprofitava precisament els dilluns per reunir-se. Com en David, la comarca acull moltes persones que havien decidit tornar a la vida rural des de la ciutat, que es van unir a la sensibilitat del grup. L’Anegx havia nascut d’un grup ornitològic i naturalista, que a principis dels anys 80 es caracteritzava per una lluita ecologista molt activa.
Un estiu l’atzar el va portar a treballar a la cuina d’una granja escola. L’experiència va provocar un canvi en l’àmbit personal i laboral, en descobrir la vocació per l’educació ambiental. Connectava amb l’amor per la natura, amb els records dels escoltes i els aprenentatges amb l’Anegx.
Va formar-se amb la Fundació Pere Tarrés en uns dels primers estudis especialitzats en Educació Ambiental, i també com a Guia de Muntanya.
Just aleshores l’Anegx , gràcies a mestres i professors membres de l’entitat, va impulsar un dels primers programes d’educació ambiental per les escoles.
Avui en David compta amb una llarga trajectòria vinculada a l’educació ambiental amb l’Anegx, on s’ocupa precisament d’aquests programes amb les escoles.
Com va néixer l’ANEGx?
Originalment era una agrupació ornitològica. Però a finals dels anys ’70 i principis del ’80 hi havia molts conflictes oberts i es va decidir el canvi de nom, a Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa. La legislació ambiental era molt laxa o inexistent, tot just començaven les normes: els rius eren clavegueres, apareixen polígons com bolets, els abocaments il·legals eren freqüents. Es va fer campanya per evitar que l’abocador municipal no s’instal·lés en àrees d’alt valor natural. Es van penjar caganers dels ponts del Fluvià contra els vessaments d’aigües residuals de les indústries càrnies, molt abundants a la comarca. El perfil naturalista i ecologista sempre han conviscut en l’entitat, que en alguns moments ha hagut de debatre sobre com dedicar els esforços com a grup humà.
Quina és la seva missió?
Estudiar, protegir i divulgar la riquesa natural. Intercanviar coneixements amb altres grups, persones i entitats que treballin en qualsevol ciència relacionada amb la natura. Realitzar activitats d’educació ambiental i col·laborar amb entitats que tinguin per objecte la solidaritat humana, base de la concòrdia i la pau al món.
M’agrada notar que integra aquest vessant humanista als estatuts, donant molta importància a la cultura de la pau. Crec que tot està connectat: si vols un món amb cura, respecte i protecció per la natura també implica una cura, respecte i protecció de les persones.
En quins espais naturals actueu?
Actuem a la Garrotxa. És on tenim espais en custòdia i on duem a terme les accions de conservació i d’educació ambiental. Això no impedeix que de tant en tant fem sortides temàtiques en altres comarques.
Teniu espais en custòdia?
Sí, tenim diversos acords.
Tenim en custòdia el Paratge de la Moixina, un espai d’aigua-moixos a la rodalia d’Olot. És un espai molt sentit per la gent, com a zona de passeig i de repós, també vinculat a l’escola de pintura olotina. És un entorn amb moltes fonts, zona volcànica amb afloraments de basalt, una roureda de roure pènol, que només trobem a Catalunya a la Garrotxa, la Vall d’Aran i algun relicte al Ripollès. Es tracta d’un espai molt emblemàtic i ric de 5 Ha.
També fem custòdia a la finca al Bac de Les Tries, una altra de les fonts d’Olot. És una finca de la Fundació Hospital Olot de 30 hectàrees que de seguida t’endinsa al medi natural. Aquí fem moltes tasques d’erradicació invasores, visites guiades, plantades…
A l’Alta Garrotxa custòdia la finca de La Sala, de 200 hectàrees de bosc mediterrani d’alzina, amb espais oberts per activitat ramadera, i on tenim un canyet per rapinyaires.
Tenim l’acord amb l’Hospital d’Olot per la roureda de roure pènol on estem portant a terme el projecte Simbiosi.
Em quant a Zones Humides custòdiem una bassa al Molí de les Fonts, un aiguamoll a la Vall d’en Bas i a Tortellà i a la Vall de Bianya. També estem treballant amb l’ACA per la connectivitat de bastants hectàrees de les riberes del riu Fluvià, entre el Parc Natural de la Zona Volcànica i la reserva de fauna d’Illa de Fares.
Quins projectes dueu a terme?
Com he comentat, hem posat en marxa canyets per alimentació alimentària de rapinyaires, com el de Santa Bàrbara de Pruneres a La Sala. El Canyet a les basses de Monars sota la muntanya Comanegra, a l’Alta Garrotxa, en el Pirineu axial, està en un punt molt estratègic i ric: hi ha àguila daurada, el trencalòs ha tornat, hi ha voltors, milanys, aufranys… Fem sortides divulgatives amb molt èxit, que també hem vinculat amb projectes d’Aprenentatge Servei amb els instituts de la comarca.
Amb els projectes d’Aps fem conservació de rapinyaires, erradicació d’invasores en zones humides i plantació d’autòctones, i també feines com el manteniment del fons bibliogràfic. Fem activitats d’educació ambiental amb les escoles de la comarca, i organitzem casals d’estiu i camps de treball naturalistes.
A part, planifiquem activitats de voluntariat obertes a tota la ciutadania, amb extraccions d’invasores, recollides de residus, plantades…col·laborant amb campanyes com la Setmana de la Natura, el Let’s Clean Up o la Setmana de la Pedra Seca per exemple.
Destaquem el projecte Simbiosi, que duem a terme amb l’hospital d’Olot, amb el que vam rebre el premi al Voluntariat Socioambiental el desembre de 2023 i vam ser finalistes del Premi Natura i Societat de la Fundació Girbau.
En què consisteix Simbiosi?
És una iniciativa emmarcada en el binomi entre salut i natura, és a dir que busca posar en valor els beneficis del contacte amb la natura per la salut humana.
Va sorgir a partir de la iniciativa del mateix hospital d’Olot “Un nadó un arbre”. Quan neix un nadó es dona a cada família un plançó, que serà plantat al bosc al costat de l’hospital, on hi ha, a més a més, un tossol volcànic, formació protegida. Sota el lema “pacients que cuiden els boscos i boscos que cuiden els pacients” es crea aquesta simbiosi que dona nom al projecte. D’ençà que neix un nadó té un vincle amb un arbre, que pot venir a visitar sempre que tingui una visita a pediatria o quan vulgui. Fem una jornada de plantació amb les famílies i ens en cuidem. D’aquesta manera s’està ajudant a repoblar arbres d’espècies autòctones com alzines, roures, aurons, freixes, on abans hi havia espècies invasores. El bosc és un espai de benestar per a pacients i per a personal de l’hospital.
Ara a més a més, amb el doctor Ferran Campillo, estem fent itineraris de bany de bosc per a mares o pares amb nadons de menys d’un any. És una prova pilot on s’està estudiant els efectes d’aquestes passejades. La idea és crear un itinerari molt més llarg que connecti el bosc amb la riera de Riudaura.
Quanta gent sou a l’entitat?
Som un centenar de persones sòcies. Una quinzena de més actives, que dinamitzem la junta i la part tècnica. Actualment tenim 1,5 persones assalariades. En funció dels projectes i subvencions l’entitat pot tenir més o menys persones alliberades o col·laboradors autònoms. Gran part de les tasques es fan gràcies a les hores de voluntariat….Hi ha algunes persones que estan a moltes comissions, i altes que només participen en un tema.
Com és la teva feina a l’entitat?
M’ocupo principalment dels programes d’educació ambiental, tant amb les escoles com ara, per exemple, amb el projecte Simbiosi.
Quins són els principals problemes que us heu trobat?
Com a entitat de llarga trajectòria, podem dir que ara mateix tenim el repte del relleu regeneracional.
És important la incorporació de persones noves. Com en totes les entitats, per facilitar que això passi cal saber passar el testimoni i donar llibertat a la gent jove, tenint en compte que han de passar per processos d’aprenentatge i que pertanyen a un altre moment generacional. En totes les entitats és important cuidar la part humana i donar prou acompanyament i cuidar el clima de les trobades perquè la gent s’engresqui a fer coses.
Quin paper juga el voluntariat a la vostra entitat?
Un grapat de projectes no serien possibles sense el voluntariat: l’erradicacio invasores, el canyet, les plantacions… Malgrat que tinguem alguna persona alliberada o parcialment alliberada una part important de l’acció que fem no seria possible sense el voluntariat .
Reconeixem que durant uns anys hem estat una mica invisibles, amb una comunicació molt mínima, que ha repercutit en la participació. Però arran de la pandèmia vam sentir aquestes grans ganes de natura que van entrar a moltes persones.
Creus que les ONG ambientals de conservació tenim prou visibilitat?
Ara ens hem posat les piles en comunicació. Això també ha estat gràcies als projectes aconseguits que alhora faciliten uns recursos i tenen uns requisits. A la comarca la gent sap qui som, però hem estat uns anys una mica desapareguts, poc visibles en comunicació.
D’altra banda, la premsa local sol fer ressò dels nous projectes i reconeixements, com els Premis, i també dels comunicats de denúncia que emetem, com recentment el referit al consum d’aigua de l’escorxador d’Olot.
Pots destacar algun moment especial que hagis viscut en aquests anys?
No puc deixar de destacar elss 10 anys que vam estar braç a braç amb Salvem les valls amb la lluita pel túnel de Bracons. Va remoure moltes consciències i va tenir molta participació, també d’artistes i persones de fora de la Vall que es solidaritzaven. Malgrat que es fes el túnel vam poder modificar el projecte inicial i limitar alguns impactes de l’obra.
També, en relació a la meva labor com a educador ambiental, vull destacar tots els moments en què veig expessar-se els efectes positius del contacte amb la natura en els infants.
Però no puc deixar d’alertar que també, cada vegada més, em trobo amb situacions preocupants derivades de la manca de contacte amb la natura: nens i nens amb pors i fòbies a la natura, manca d’equilbri espaial per la manca de l’hàbit de caminar fora de la ciutat, i un augment de casos de TDA… Crec que cal incorporar el vincle amb la natura amb les polítiques en salut i educació, amb subvencions i programes específics, que garanteixin a tots els infants i a totes les famílies l’accés freqüent a la natura.