“El Museu de Camins és natura, és cultura, és història, és comunitat, és esport, és patrimoni”. Així es llegeix en obrir la pàgina web del projecte.
Des de fa alguns anys, l’Associació País de Terra Roia impulsa aquesta singular iniciativa de la Vall de Siarb, al Pallars Sobirà, implicant centenars de voluntaris en la recuperació de camins, empedrats i basses tradicionals.
Coneixem una mica més el projecte parlant amb la Gemma Cots, responsable del Museu de Camins.
Gemma, com vas vincular-te amb l’entitat?
Jo havia estat una noia de cau i de camps de treball internacionals. En realitat el primer vincle amb la natura va ser gràcies als pares, però aviat vaig decidir per mi mateixa unir-me al cau. Quan vaig ser també monitora, a més a més, vam organitzar visites a territoris amb conflictes ambientals, com l’abocador del Garraf o el túnel de Bracons.
D’altra banda, vaig estudiar filologia i periodisme, em vaig especialitzar en realització audiovisual, i vaig orientar-me a treballar en la comunicació per entitats del tercer sector, com Minyons Escoltes o la Plataforma per la Llengua, entre d’altres. A nivell personal, no he deixat mai de ser molt excursionista, ja pel meu compte.
I aleshores, l’estiu de 2013, quan tenia 33 anys, la vida em va portar al Pallars. M’havia allotjat al Refugi de Llagunes, un detall significatiu, perquè és justament allí on vaig conèixer en Marc Cortina i la Laia Batalla de l’associació Balmes Blancs.
Em van explicar com havien recuperat el refugi de la Vall de Siarb i les idees que tenien, i al poc temps vam començar a col·laborar: jo els donava suport amb la comunicació, des de Barcelona, on continuava vivint.
Després de 3 anys, mentre m’havia traslladat a viure a Girona, va passar una altra cosa. L’agrupament escolta La Torxa d’Igualada va anar al refugi de la Vall de Siarb i van dedicar-se a la recuperació de camins. L’experiència va ser tan bona que ens va fer entendre que es tractava d’una oportunitat perfecta per caus i esplais, així que vam començar a dissenyar els camps de treball. L’any següent en vam crear quatre, dos per caus i esplais, i dos per internacionals amb el Servei Civil Internacional de Catalunya (SCI), i a l’altre vam doblar les propostes. A més a més, vam començar a fer entrevistes a padrins i padrines per a que ens expliquessin els seus records: va ser tot un acte de descoberta del territori.
Passats 3 anys, i posant en comú aquestes experiències, se’ns va acudir la idea del Museu de Camins: crearíem un museu a l’aire lliure per posar en valor els camins de la vall de Siarb. Em vaig traslladar al Pallars i ens vam dedicar de ple a desenvolupar el projecte des de l’associació País de Terra Roia.
Quina és la seva missió?
Museu de camins vol recuperar i preservar la xarxa de camins de la vall de Siarb, al Pirineu, i divulgar, a través dels camins, el patrimoni natural i cultural de la vall.
Som un “museu” entenent la paraula amb obertura de mires: les sales són a l’aire lliure, la llum és natural, i el que es mostra és la natura i el patrimoni, en el seu lloc. Posem en valor tots els significats del camí, fent un reconeixement als qui els van crear, mantenir, al seu paper de connexió i com a eixos d’observació del territori i de conservació de la natura.
També promovem que la Vall de Siarb esdevingui un indret de senderisme, i per això també organitzem activitats, com fan els museus.
Com és la teva teva feina a l’entitat?
Som dues persones fixes com a equip tècnic, que som els impulsors del projecte, en Marc i jo. Jo m’encarrego de coordinar el projecte, de planificar activitats i visites, és a dir, de tenir un calendari d’activitats anual. També m’encarrego del finançament, la viabilitat del projecte i també porto l’estratègia comunicativa. Amb en Marc ens coordinem per a desenvolupar els camps de treball, les formacions i per planificar quines tasques de recuperació de camins cal fer anualment.
Amb el Marc vaig estar fent les més de 25 entrevistes a padrins i padrines del projecte de memòria oral, entre 2019 i 2021.
En quins espais naturals actueu? Teniu espais en custòdia?
Tota la nostra activitat és a la Vall de Siarb, al Pallars Sobirà, i una bona part forma part del territori del Parc Natural de l’Alt Pirineu.
De moment no hem signat cap acord de custòdia com a tal, però per totes les nostres activitats ens coordinem amb ajuntaments, propietaris i lògicament amb el parc natural, del que formem part en la Taula d’entitats del parc.
Quins són els vostres projectes principals?
Estructurem el Museu en 6 línies de treball:
- Fem activitats i visites, d’abril a octubre, perquè la gent vingui a visitar el museu, col·laborant amb el Parc Natural i amb els ajuntaments.
- Promovem la participació amb camps de voluntariat i jornades que diem “empedrades”. La majoria són al període d’abril a octubre, i també en fem a demanda: fem accions pels camins, la pedra seca, els voltors, les basses d’aigua…
- Fem formacions, relacionades amb la pedra seca i amb les basses agrícoles.
- Fem recerca relacionada amb treballs d’investigació històrica i geogràfica, sobre evolució del paisatge, cartografia i documentació antigues.
- Desenvolupem rutes i camins creant itineraris, perquè la millor manera de mantenir els camins és fer-los servir.
- I tenim el projecte de memòria, on padrins i padrines ens parlen de la seva vida al territori, aportant informació valuosa sobre els espais, fets i costums.
Com entomeu la conservació de la natura?
Veiem els camins com la manera d’accedir a la natura. Reconeixent la importància dels camins antics, que permeten no obrir-ne de nous, i també el paper que juga un camí, un empedrat o un mur de pedra seca per la fauna, com a connector biològic, amb una funcionalitat que separa o uneix tipus de vegetació.
Incorporem l’educació ambiental amb els camps de treball i amb activitats amb les comunitats escolars de la zona. I precisament estem desenvolupant ara el nostre programa d’educació ambiental estable.
Quin paper juga el voluntariat a la vostra entitat?
Aquest any hem superat els 330 voluntaris als camps de treball, i amb les empedrades i les jornades de voluntariat, arribem vora de 500.
Venen nois i noies de caus i esplais, i persones de totes les edats als camps internacionals.
A les “empedrades” i formacions ve gent de la zona, i també amics i coneguts, i persones interessades que es desplacen des de zones més llunyanes. Ens comuniquem amb un grup de whatsap on difonem les crides i activitats que fem.
Quins aspectes us han condicionat més?
El nostre problema és fer entendre que som un projecte cultural que posa en valor la natura, que vol reconèixer el patrimoni cultural i històric d’un espai natural: malauradament la cultura es valora poc, tan socialment com mediàticament.
En general, costa fer entendre que un riu, una muntanya, un bosc, un camí, han de tenir darrere una estratègia de conservació i sembla haver-hi la percepció de que el projecte s’hauria de fer sol, que les visites han de ser gratuïtes, els camps de treball gratuïts…
A part, sempre hi ha el problema del finançament, d’estratègies que obliguen a fer molta burocràcia per obtenir diversos petits ajuts, enlloc de suports més estables.
D’altra banda a nosaltres ens va ajudar el fet d’haver tirat pel dret i posat en marxa el projecte, en el sentit que quan l’hem presentat hem pogut parlar d’una realitat i no d’una idea, de quelcom que ja estàvem fent, i que continuarem fent, i que podríem fer més bé en el cas d’aconseguir més suports.
Creus que les ONG ambientals de conservació tenim prou visibilitat?
Crec que fem molta feina per la visibilitat que tenim, que és molt poca, i en particular a nivell de grans mitjans és gairebé nul·la. El primer any, potser pel fet la novetat de ser un museu a l’aire lliure, i certament gràcies al premi de la Fundació Lluís Carulla que ens van atorgar, vam tenir una mica més de cobertura, però en general crec que les entitats ambientals tenen molt poca visibilitat.
Quins són els vostres projectes de futur?
Estem potenciant els aspectes més directament relacionats amb la natura i la programació d’educació ambiental, buscant ajuts i altres vies de suport.
També estem treballant en una ruta ornitològica sonora.
Però hem de dir que després de 3 estius intensos ara el que volem és estabilitzar i desestacionalitzar les activitats.
Pots destacar algun moment especial que hagis viscut en aquests anys?
Després d’haver fet molta feina amb els nois i noies d’un camp de treball internacional, va arribar el dia d’inaugurar el camí de Racons i Vinyals, dos camins que havien estat impracticables durant més de 40 anys. Vam fer una petita cerimònia, amb cinta i tot, i van venir els padrins i padrines: va ser molt bonic veure com tornaven a trepitjar el camí perdut de la seva infantesa, i ho feien de la mà dels joves que havien ajudat a restaurar-los.
