Les poblacions de fauna salvatge s’han reduït un 25% en els darrers 18 anys. Aquesta és una de les principals conclusions que reflecteix l’informe sobre l’Estat de la Natura a Catalunya 2020, la carta de presentació del que serà a partir d’ara l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat.
L’informe ha estat possible gràcies a la dedicació de més de 40 entitats de referència en l’estudi de la natura i a milers de persones voluntàries de projectes de ciència ciutadana que han dedicat el seu esforç a recollir gran part de les dades que s’analitzen a l’estudi. Una tasca indispensable, que ajudarà als diferents actors implicats a prendre les decisions adequades en la gestió de la biodiversitat.
Les dades mostren uns resultats alarmants en la reducció de la biodiversitat a Catalunya. La pèrdua d’individus de fauna salvatge en ambients fluvials en els últims 18 anys és superior al 50%, en ambients agrícoles i prats al 30%, en boscos i matollars al 10%, i en ambients marins i litorals ni tan sols es tenen dades suficients per a avaluar-ho. Aquesta pèrdua de biodiversitat pot tenir un gran efecte sobre el funcionament dels ecosistemes, ja que es dóna no solament en les espècies que ja es consideren amenaçades, sinó en el conjunt d’espècies, també en algunes de les més comunes.
Tot i que a l’informe es destaca que la reducció de la biodiversitat segons el Living Planet Index ha estat inferior a Catalunya (25%) que a la resta del món (60%), es comparen dades d’un interval de temps de 18 anys en el cas de Catalunya i de 50 anys per a la resta del món. Situant-nos en el mateix interval de temps, aquesta reducció és molt similar tant per Catalunya com per la resta del món.
Les dades globals mostren una pèrdua constant de la biodiversitat, però són moltes les persones i organitzacions treballant dia rere dia per revertir aquesta situació. En aquest sentit, les més de 80 entitats de conservació de la natura a Catalunya dediquen el seu esforç a la preservació dels hàbitats i espècies dels seus territoris. Gràcies a la seva tasca indispensable, s’han pogut recuperar les poblacions d’algunes espècies, com és el cas de la llúdriga a la Reserva Natural de Sebes, recuperada al territori gràcies al Grup Natura Freixe; o el xoriguer petit, espècie que l’entitat Paisatges Vius a contribuït a conservar.
Les causes de la pèrdua de biodiversitat
L’informe assegura que “la causa de fons d’aquesta pèrdua de biodiversitat és un model socioeconòmic que intensifica l’obtenció de recursos en determinades àrees i n’abandona d’altres que havien estat utilitzades de manera més sostenible.”
Malgrat aquest gran esforç científic de milers de persones servirà per identificar i prioritzar accions de conservació d’hàbitats i espècies, si volem revertir realment aquesta situació d’emergència ecològica, caldrà anar a l’arrel del problema. A més de plans i projectes concrets de conservació, caldrà emprendre acció per a modificar moltes polítiques sectorials que propicien aquesta pèrdua de biodiversitat. Segons l’informe, els canvis en els usos del sòl són la principal causa directa de pèrdua de biodiversitat, tot i que cada cop tenen un paper més rellevant també el canvi climàtic i l’augment d’espècies exòtiques invasores.
A continuació analitzem algunes de les principals causes estructurals de la pèrdua de biodiversitat:
Ordenació del territori
Una de les principals causes del canvi d’usos del sòl ha estat una urbanització fortament lligada a l’explotació turística del litoral i al creixement de les àrees metropolitanes, així com també a la proliferació de les infraestructures per al transport privat.
Cal, per tant, una política decidida d’ordenació territorial que eviti la fragmentació dels espais naturals i posi en marxa polítiques de desfragmentació per tal de recuperar la connectivitat ecològica i la funcionalitat dels ecosistemes de tot el territori de Catalunya que garanteixin el bon estat de conservació d’espècies i hàbitats. També caldrà transformar l’actual model de mobilitat i crear infraestructura verda a la ciutats per tal de conservar i afavorir la biodiversitat en aquests espais i obtenir els màxims serveis ambientals i socials del verd urbà i dels espais naturals adjacents.
Canvi climàtic
La mitigació del canvi climàtic ha de ser una prioritat de les polítiques públiques, per a poder minimitzar les alteracions sobre els ecosistemes i la pèrdua de biodiversitat que se’n deriva. Això significa un canvi de model de producció, consum i mobilitat que es basi en energies renovables. Ara bé, aquest model ha d’estar basat en la justícia, la participació i la sobirania energètica i el procés de transició ha de garantir criteris d’implantació que minimitzin l’afectació a la biodiversitat.
Gestió inadequada dels cursos fluvials
En els medis aquàtics continentals, les alteracions en la quantitat i qualitat de l’aigua, la intensa modificació de la morfologia i els hàbitats de les riberes i l’expansió d’espècies exòtiques invasores han provocat un fort impacte sobre la biodiversitat d’uns sistemes molt fràgils.
Cal destinar molts esforços a la restauració ecològica d’aquests ambients, però sobretot és determinant l’aplicació de criteris ecològics en qualsevol actuació que s’hi dugui a terme, especialment en les de manteniment i conservació de lleres.
Canvis en el model agrícola
En els últims anys s’ha donat un procés d’intensificació agrícola en les zones més productives i d’abandonament de pastures i conreus en les que ho són menys. D’una banda, la intensificació ha comportat que el consum anual d’herbicides, insecticides i fungicides s’hagi més que doblat en els últims 14 anys, amb un efecte directe sobre la biodiversitat, i que s’hagin perdut molts guarets i altres hàbitats seminaturals típics dels mosaics agrícoles dels quals depèn la fauna i la flora silvestre. D’altra banda, l’abandonament està comportant una pèrdua d’espais oberts i increment del bosc en grans àrees, provocant una pèrdua continuada de la biodiversitat que depèn d’aquests espais oberts.
La reducció en l’ús dels productes fitosanitaris, la recuperació de pràctiques tradicionals i extensives o la promoció de nous models de producció més sostenibles, com són els agroecològics, són clau per a aturar i revertir la pèrdua de biodiversitat. La Política Agrícola Comuna (PAC) hauria de propiciar aquests canvis i alinear-se amb els compromisos de conservació de la Unió Europea, però sembla que s’ha perdut l’oportunitat de fer-ho en el proper període que s’està acabant de debatre actualment.
Manca de conservació dels boscos madurs
A Catalunya, malauradament els boscos madurs són escassos tot i la seva rellevància per a la conservació de la biodiversitat. Tot i l’augment de la superfície boscosa dels últims anys, la majoria de boscos són joves, i els pocs boscos madurs, en general, no tenen garantida la seva conservació a llarg termini, posant en perill les poblacions de les espècies que en són pròpies. Per tant, és imprescindible establir una gran xarxa de boscos madurs o semimadurs per a cadascun dels hàbitats forestals prioritaris per garantir una dinàmica natural a escala de forest, que permeti recuperar els mosaics de les diferents fases de desenvolupament d’aquests boscos i tenir una elevada diversitat espacial i temporal. Només així es podrà recuperar la biodiversitat associada a boscos madurs, actualment en clara davallada.
Tenim, també, algunes oportunitats per a revertir aquesta situació:
Els fons de recuperació
Amb l’objectiu de fer front a la crisi econòmica derivada de la pandèmia de la Covid-19, la Unió Europea ha aprovat el pla de recuperació Next Generation EU que compta aproximadament amb 720.000M€. D’aquest import, s’ha previst que el 37% es destini a objectius de canvi climàtic i medi ambient lligats al Pacte Verd Europeu. Catalunya gestionarà una part important d’aquests fons i cal exigir que la seva inversió garanteixi la recuperació de la funcionalitat ecològica del territori impulsant aquelles activitats econòmiques que tinguin un impacte positiu pel medi ambient i la conservació de la biodiversitat, ja que serà l’única manera de garantir també el benestar i la justícia social.