Al pare de l’Eudald Pujol li agradaven molt els arbres, així que s’emportava el seu fill sovint a passejar pels boscos de l’Empordà, on vivien, i va sembrar d’aquesta manera la llavor d’un naturalisme que creixeria amb els anys. El dia que l’Eudald va veure Jurassic Park es va despertar una obsessió pels dinosaures. Realment, ens diu, del tot no va desaparèixer mai, sinó que es va transformar en una passió per amfibis i rèptils. El recorregut naturalista va continuar a la Facultat de Biologia, i en un previsible doctorat sobre amfibis.
Avui, als 33 anys, i després d’haver viscut a diverses comarques – buscant-hi els amfibis i rèptils – l’Eudald és membre de la Societat Catalana d’Herpetologia, tot i que, com a bon naturalista, en el fons li agraden tots els grups de fauna.
Com vas conèixer l’entitat?
Vaig començar a anar a sortides de camp, a participar en les xerrades i a les Jornades Herpetològiques que organitza la SCH. Ens retrobàvem els que compartim l’afició, els membres històrics, i alguns de joves. I aleshores el Iago Pérez ens va començar a esperonar, a mi i altres joves, i així vaig entrar a una comissió, després a una altra, i finalment a la junta. Hi ha moltes maneres d’implicar-te, depenent del temps i les ganes.
La SCH quan va néixer?
L’entitat havia nascut el 1981, com a societat catalana d’ictiologia i herpetologia. Amb el temps els peixos es van deixar de banda, sembla que hi havia més herpetòlegs.
Sempre s’ha intentat mantenir el doble perfil, d’una banda com a entitat científica amb persones vinculades a la universitat i a la recerca; de l’altra un vessant naturalista i divulgatiu. Cal tenir en compte que quan va néixer l’associació els amfibis encara estaven una mica vilipendiats i fins i tot se’ls dedicava molt poc espai en la recerca. Es va fer aleshores el primer mapa d’amfibis de Catalunya.
Calia realment fer molta divulgació i molta recerca. Avui podem dir que hem incorporat els mètodes científics i la divulgació al més alt nivell a l’ADN de l’entitat, i hi ha persones aficionades amb molta formació.
El primer grup va impulsar l’entitat i la va fer funcionar els primers anys. I fa uns anys s’ha donat un relleu generacional amb el qual hem entrat molts millennials, que tenim la sort de poder compartir amb persones que van veure néixer l’entitat.
I quina és la missió de l’entitat?
Treballem per garantir la protecció i conservació dels rèptils i amfibis i dels seus hàbitats. Ho fem col·laborant amb altres entitats científiques i conservacionistes, reunint persones interessades en l’estudi dels rèptils i amfibis i fent formació, divulgació i sensibilització en relació amb l’herpetologia.
Quins projectes dueu a terme?
Tenim una línia dedicada a la divulgació i conscienciació. Fem sortides de camp i hem creat jocs educatius, com amb el projecte Consciència herpetològica.
Al Projecte Amphibia, proposta d’aprenentatge servei, participen estudiants que aprenen sobre els amfibis i les seves problemàtiques. Per al públic en general hem creat fitxes descarregables sobre amfibis i tenim gravacions de cants a la web.
Tenim una línia dedicada a la conservació. Fem actuacions directes sobre el terreny, valent-nos de recursos com la custòdia del territori, com per exemple el projecte Brots Blaus. Busquem finançament per a poder fer assessoraments de basses i espais oberts per rèptils. Ens agradaria molt fer un comptador de basses per amfibis i rèptils.
I una tercera línia dedicada a fer estudis científics i recerca aplicada: fem seguiments i censos d’amfibis i rèptils, intentant innovar amb les metodologies.
Ens interessen espècies oblidades i els rèptils d’espais oberts. No són espectaculars i atrauen poca atenció, i ens fa patir la seva situació, per la tendència general dels paisatges de Catalunya.
Creiem que podrien esdevenir espècies emblemàtiques per als espais on s’hi troben.
En quins espais naturals actueu? Teniu espais en custòdia?
Tenim diversos espais en custòdia: per exemple estem treballant a Can Dunyó, a Lliçà de Vall, o una petita bassa a Collserola, molt rica en biodiversitat. Ara precisament, amb el projecte Brots Blaus, estem intentant aconseguir una desena de finques. Busquem llocs de custòdia sobretot per afavorir els amfibis.
En realitat toquem dos grups de fauna que tenen necessitats molt diferents, però és cert que una bona bassa, necessària per als amfibis, també ajuda a rèptils.
Intentem tenir punts repartits pel territori, actuant a tota Catalunya, però en tenir més socis a l’àrea metropolitana, acabem tenint més contactes i més acords. Volem reforçar les zones de Tarragona i Lleida.
Quantes persones componen l’entitat?
Som més de 150 socis actius, 9 persones a la junta, i al voltant de 20 implicades en comissions. Hi ha comissions molt actives, com la que munta sortides de camp i la que organitza xerrades i debats en línia…
Volem promoure la incorporació de dones a l’entitat, ja que hem notat un biaix. Ens hem plantejat si el fet que per sortir a estudiar amfibis cal anar al capvespre a zones boscoses i aïllades pot ser un element dissuasiu, així que volem trobar maneres perquè no es generin inseguretats.
Quin paper juga el voluntariat a la vostra entitat?
Des del principi a l’entitat s’han fet crides, però des de fa un parell d’anys que hem estructurat el projecte de voluntariat, especialment amb finques de custòdia. Estem molt contents perquè ens respon molta gent a les crides. Ens agradaria incorporar un voluntariat de vigilància de les finques en custòdia, amb persones que viuen a prop dels espais i se’ls senten una mica seus…
Com són les persones que fan voluntariat?
Ve gent de tota mena. Aficionats que han anat aprenent i en saben molt, per afició, de qualsevol perfil laboral, no només biòlegs o ambientòlegs, i això ens agrada molt. I també venen moltes famílies, aquestes no fallen mai!
La gràcia de les sortides és que les proposem en hores i llocs en els quals sabem que trobarem molts animals, i la gent ho agraeix moltíssim… Tot i que no es poden tocar sense guants, sempre és especial sortir el vespre amb la llanterna i veure’ls de prop, els amfibis no fugen!
Per a algunes persones és quasi màgic descobrir que els tritons no són éssers mitològics.
Creus que les ONG ambientals de conservació tenim prou visibilitat?
De vegades fa la sensació que entitats més reivindicatives i activistes tenen més visibilitat perquè és més noticiable el conflicte que es produeix en un moment en concret. I també que es presta atenció a accions de persones singulars per la curiositat que genera un perfil personal. Però les entitats que reunim gent i treballem dia a dia, potser més lentament però de manera efectiva, ens costa molt ser notícia…
En el nostre cas en concret, a més, treballem amb grups de fauna que no generen molta simpatia: els mamífers tenen l’avantatge de generar empatia amb les seves expressions facials, els ocells són molt bonics amb les seves plomes, però els amfibis i els rèptils… no fan cares, són llefiscosos i estan plens de prejudicis…
La serp va passar de ser un símbol medicinal i sagrat, amb el deu Esculapi, a ser la representació del dimoni al Cristianisme: un bitxo vil i dolent que s’ha d’eliminar! Aquesta visió persisteix, i més d’una vegada hem escrit a ajuntaments que definien les serps i llangardaixos com a animals indesitjables!
Quins són els principals problemes que us heu trobat?
D’una banda ens trobem que hem de lluitar contra aquests prejudicis, a la por i al fàstic, i fer entendre que els rèptils i amfibis tenen problemes reals, fins a tal punt que són el grup de vertebrats més amenaçats del planeta.
Hi ha un problema important amb gent que practica la terrariofilia sense escrúpols, hi ha persones que deixen anar espècies exòtiques, i s’emporten espècies autòctones. I el problema dels fongs, la malaltia que amenaça els amfibis.
Així i tot el principal problema d’amfibis i rèptils és la destrucció dels hàbitats: s’han colmatat basses, tirant-hi runa, hi ha espècies invasores, peixos invasors… Manca cultura que posi en valor aquests hàbitats, cal fer entendre que són ambients interessants a protegir.
I com a entitat?
En general la principal barrera que trobem és quan hi ha indiferència d’algunes administracions, quan diuen que faran i no fan, perquè d’aquesta manera bloquegen altres possibles intervencions. En algunes ocasions és més senzill posar-nos d’acord amb un propietari.
Però també es dóna el cas contrari, d’administracions que tenen interès per la naturalització, faciliten les actuacions i els tractes amb pagesos i propietaris.
Pot ser perquè feia molt de temps que havien estat ignorats, a l’hora de buscar finançament hem anat trobant oportunitats. Queden moltes espècies oblidades, de les que tenim pendent fer recerca. És important fer-la perquè estem segurs que van malament, però encara no es pot dir perquè manquen dades. Per exemple el cas del lludrió a les Gavarres.
Hi ha realment molts estudis per fer, i també ens preocupa que els propis herpetòlegs som pocs i hem estat centrats en altres temes.
Es diria que heu de front a molts reptes culturals
Ens sembla que ara és el torn dels amfibis i rèptils! Hi ha realment molt mite al voltant, que si les serps beuen llet, els dragons mengen roba…
Cal valorar les basses, i, per exemple, incorporar elements com els cartells de pas de gripau a les carreteres, que són habituals en altres països.
I quins són els vostres projectes de futur?
Seguir amb les tres línies de treball. A nivell científic volem millorar els protocols i l’efectivitat dels seguiments, incorporar gravadores acústiques i fer aportacions científiques i tècniques que creiem que poden tenir un impacte a Europa.
I insistir en la part de conservació, seguir en contacte amb administració, promoure la custòdia, l’assessorament i gestió a finques, i enfortir la implicació de la gent del lloc a través de voluntariat.
Pots destacar algun moment especial que hagis viscut en aquests anys?
Quan era adolescent anava sovint amb el lot a la nit a unes basses aïllades al massís de les Gavarres, Can Llac: allà vaig veure per primera vegada tritons verds i tritons palmats. Anys després va ser molt trist descobrir com havien quedat envaïdes per cranc americà i com s’havia perdut tota la biodiversitat.
Però l’any passat va sorgir la possibilitat de recuperar-les. I va haver-hi un gran suport col·lectiu: el propietari dels terrenys s’hi va implicar, l’ajuntament va respondre, i es van mobilitzar molts voluntaris, les ADF de la zona, entitats amigues com Sterna…
Era com si de cop tot cobrés un sentit, tota la meva trajectòria, el fet d’haver acabat al SCH, em va permetre d’una banda retrobar-me amb persones amb les quals compartíem l’estimació per aquell espai, i de l’altra em va donar la possibilitat d’actuar per recuperar-lo. Quan els voltants no estan molt afectats, aquests espais es van repoblant lentament.
Gràcies al fet d’estar a la SCH he pogut salvar llocs del cor: va coincidir la cosa personal i íntima amb la missió de l’entitat, i per a mi va ser molt emotiu.