Actualitat

Pel 8 de març, visibilitzem les dones dedicades a la conservació de la natura

Marina Codina, de l’Associació Hàbitats: “Espero que l’ecofeminisme pugui desactivar la tendència que tenim a utilitzar la natura i treure’n el màxim profit, com si visquéssim fora d’ella”

La Marina Codina és biòloga, té un Màster en Agroecologia i està especialitzada en ecologia i conservació fluvial, al que es dedica dins de l’Associació Hàbitats.

– Què et va portar a interessar-te i dedicar-te a la conservació de la natura?

Abans d’estudiar la carrera de Biologia, ja m’atreia la natura. Els caps de setmana sempre que podia anava a fer sortides al camp per estar en contacte amb la natura. Però, sobretot, una cosa que em fascina és la complexitat i la bellesa que amaga, per això m’he decantat per l’ecologia, perquè és la ciència que estudia les relacions entre els diferents éssers vius i ecosistemes. Totes aquestes connexions i aquests vincles que moltes vegades són invisibles, sempre m’han agradat molt.

I ara que em dedico més a la part de la conservació, el que més m’interessa és poder donar a conèixer a la gent aquesta complexitat, a través de l’educació ambiental, i no tant les campanyes focalitzades en una espècie o un element en concret. El que m’agrada és parlar d’aquesta complexitat i alertar sobre que cal vigilar molt l’impacte que té la nostra activitat, per evitar que se’ns desmonti tot.

– Quines són les principals diferències o obstacles amb els que et trobes pel fet de ser dona?

Des que he entrat al sector, en general m’he sentit força còmode. Potser perquè treballo des d’una vessant educativa i divulgativa, que sol estar més feminitzada. Sí que és cert que en diverses situacions en què l’entorn està més masculinitzat, acostumo a caure en els efectes del «síndrome de l’impostor» i començo a pensar que potser no en sé perquè no porto tant temps com els altres. A vegades el que em cal és més un toc d’atenció a mi mateixa, perquè el que no sé ho puc buscar o estudiar i no per això fer-me enrere, sinó seguir treballant.

D’altra banda, sí que en alguna ocasió he sentit que em calia demostrar una mica més que els altres, sovint homes, per tal de ser reconeguda o que canviessin l’actitud cap a mi. En general no m’he trobat en situacions molt greus, però sí petits comentaris o moments que em fan preguntar-me si és normal o hi havia alguna cosa estranya per la qual calia fer un toc d’atenció.

Dins del món de la conservació de la natura i de l’educació i divulgació ambiental hi ha moltes dones, però és cert que quan es van a buscar experts o quan cal parlar de qüestions més tècniques, sovint es recorre als homes i fa que et sentis una mica fora de lloc.

– Què creus que és el que més podem aportar les dones al món de la conservació de la natura i en concret en el teu àmbit?

Jo no crec que les dones, pel fet de ser dones, puguem aportar una cosa diferent. Però estant el sistema i el món una mica en entredit en molts sentits, sí que crec que les dones podem fer de palanca d’aquest canvi de paradigma que cal. Fins ara tot s’ha mirat i s’ha estructurat des del punt de vista de l’home, i el fet de transformar una mirada per una altra, pot portar canvis. Però més per una qüestió de ruptura amb el tipus de pensament.

Espero que el feminisme, i en concret l’ecofeminisme, pugui desactivar la tendència que tenim a utilitzar la natura i treure’n el màxim profit, com si visquéssim fora d’ella i tot allò que ens reporta fos mercanilitzable i infinit. Cal repensar la nostra relació amb la resta d’éssers vius i amb el nostre entorn. Això vol dir, per exemple, no confiar només en el desenvolupament de tecnologies més eficients per seguir treient rendiment als recursos naturals. Ens cal rebaixar la presió que exercim, assumir els límits i fer un pas enrrere, fins i tot. Per posar un exemple lligat als ecosistemes fluvials: Els rius s’han intentat controlar, s’han canalitzat, s’ha regulat el cabal mitjançant preses i altres barreres, hem construit sobre les lleres i hem aplicat un munt d’estratègies per obtenir-ne serveis com l’aigua, la fertilitat del sòl i l’energia. Pel camí hem perdut boscos de ribera, molta biodiversitat i la capacitat del riu d’autodepurar-se i recuperar-se de les riuades. I ara veiem que tampoc tenim prou energia, rendiment agrari o aigua i que les riuades ens causen molts danys materials, perquè sempre seguim creixent. Si això ho juntem amb la inestabilitat que ens portarà el canvi climàtic tenim tots els números per acabar de destrossar-ho. Les fortes riuades no respectaran les canalitzacions, el riu necessita espai, meandres i planes on sobreeixir, la disponibilitat d’aigua baixarà i si nosaltres no ajustem el ritme ens en faltarà, i la resta de biodiversitat ja està immersa en una forta regressió. Per tot això cal trencar amb les dinàmiques actuals. Ja no en tenim prou amb conservar petites àrees com parcs naturals i reserves, el que hem de preservar és el funcionament global dels ecosistemes.

A vegades es parla de que les dones tenim una manera de fer més conciliadora, però jo no crec que sigui tant això, sinó més aviat que puguem aportar la idea que necessitem un canvi en l’estructura del sistema i que puguem aportar noves maneres de fer més creatives que les que s’han pensat fins ara, que no han sigut gaire efectives de cara a preservar la natura i construir un sistema sostenible. Això és el que tenim a aportar: generar una ruptura i aportar una mirada cap endavant.

Ariadna Pomar, d’Arran de Terra: “És indiscutible que les dones hem jugat un paper protagonista en l’agricultura, l’alimentació i la cura de l’entorn”.

L’Ariadna Pomar és llicenciada en Ciències Ambientals i té un Màster en Participació i Polítiques Locals (UAB). Actualment, la seva activitat professional es centra en la promoció de l’Economia Social i Solidària i l’Agroecologia a la Garrotxa. També forma part de l’equip coordinador del Postgrau en Dinamització Local Agroecològica (UAB), i de l’equip tècnic d’Alimentem Collserola, projecte per la promoció de la Transició Agroecològica al Parc Natural. Ha participat en diversos projectes de recerca, així com en iniciatives de formació, divulgació i sensibilització entorn a la sostenibilitat i l’Agroecologia.

– Què et va portar a interessar-te i dedicar-te a la conservació de la natura?

Des de ben petita que m’ha interessat tot allò relacionat amb el món natural: durant les vacances recordo passar moltes estones en remull al mar, amb el salabret i un cubell, observant totes les bèsties que trobava. A l’escola vaig formar part d’un petit grup d’alumnes i un professor des d’on impulsàvem accions per promoure canvis dins de l’escola, va ser el primer col·lectiu ecologista del que vaig formar part!

Més endavant, quan vaig estudiar Ciències Ambientals a la UAB vaig conèixer iniciatives com Can Masdeu, que em van obrir les portes a experiències de defensa del territori i d’horts comunitaris. Abans d’acabar la carrera, vaig començar a treballar a la Societat Catalana d’Educació Ambiental, on vaig aprendre molt, gràcies a l’equip, i la confiança que em va donar la junta. Fruit de totes aquestes experiències i aprenentatges, fa 5 anys vam crear Arran de terra, des d’on impulsem l’agroecologia i la sobirania alimentària amb projectes de dinamització, recerca i formació.

– Quines són les principals diferències o obstacles amb els que et trobes pel fet de ser dona?

El fet d’haver estat en àmbits més feminitzats, com l’educació ambiental o la dinamització, fa que hagi compartit amb més dones que no pas amb homes, tan en els propis equips de treball, com en els espais de presa de decisió. Tot i així, en espais d’articulació, d’intercooperació i de xarxes, o també en les nostres pròpies entitats, sentir-me silenciada, que les aportacions que faig pel fet de ser dona no es tenen en compte i escoltar molt més la veu dels homes que no pas de les dones, són experiències que he viscut.

Tanmateix, en l’àmbit agroecològic, com que el sector productiu si que està molt masculinitzat, sovint el fet de ser dona ha limitat la meva aproximació amb pagesos i he sentit una distància més gran que segurament si hagués sigut home hagués estat diferent. Ara, amb la maternitat, he viscut en pròpia carn que la incorporació a la feina i la participació en espais polítics la tinc més limitada, per disponibilitat i per horaris.

– Què creus que és el que més podem aportar les dones al món de la conservació de la natura i en concret en el teu àmbit?

És indiscutible que les dones hem jugat un paper protagonista en l’agricultura, l’alimentació i la cura de l’entorn al llarg de la història (i també que no hi ha hagut el reconeixement que ens mereixem). No perquè les dones tinguem un do innat per aquestes tasques reproductives, sinó perquè el rol de gènere que socialment s’ha construït al voltant de les dones ens col·loca en aquesta posició.

Així, les dones podem aportar coneixement i experiència en un moment on cal més que mai posar de costat agricultura i sostenibilitat. I també podem aportar formes de fer, lideratges i visions que tinguin una mirada més àmplia i donin importància no només al destí, a on volem arribar, sinó que també mirin el recorregut que fem: posant la vida i les cures al centre durant tot el camí.

Rosa Galindo, de Fundació Miranda: “Com a dones, cal que fem ‘taca d’oli’ per generar un canvi”.

La Rosa Galindo i Solé és actriu, cantant i cofundadora i presidenta de la Fundació Miranda, una associació que treballa rescatant cavalls abandonats i reintroduint-los al medi natural, on el cavall actua com a agent de promoció de la biodiversitat i de la prevenció d’incendis. Tal com diu ella son «cavalls que transformen el medi ambient i la societat».

– Què et va portar a interessar-te i dedicar-te a la conservació de la natura?

Era un propòsit de vida latent des que era una nena. Allà on hi hagués una planta, un animal, una flor, un arbre… em sentia a casa, em sentia a lloc. Aquest tornar a casa, tornar a l’essència, l’he pogut connectar amb un propòsit de conservar i també divulgar, perquè jo vinc de la comunicació. Com a actriu m’agrada explicar històries, i explicar la història de la desconnexió i reconnexió de l’ésser humà amb el medi natural, per a mi és apassionant. I els cavalls son uns ambaixadors esplèndids per a això, a més a més fan de prisma, ja que multipliquen els efectes positius del medi natural en l’ésser humà perquè és molt fàcil empatitzar amb ells, per la seva bellesa i presència. Son facilitadors d’aquesta reconnexió amb la natura.

Em ve d’aquí, d’aquest amor pel que està viu i per la vida, que ja des de petita em feia aturar-ho tot quan veia que un ésser viu estava en perill. Jo deia que volia ser actriu i grangera, entenent grangera com viure a la muntanya i envoltada de natura. I en això estic, complint els meus propòsits.

– Quines són les principals diferències o obstacles amb els que et trobes pel fet de ser dona?

Com a emprenedora, sempre he pogut fer molts projectes potents que han involucrar molta gent que ha confiat en mi i, per això, no en tenia prou consciència de l’elevat sexisme que encara impera en el món de la conservació de la natura i del sector ramader, així com també amb les relacions institucionals i el món de la cultura. En aquest país i en el món. Per posar-te un exemple, m’ha passat d’anar a trobades amb ramaders com a presidenta de la Fundació Miranda acompanyada del meu marit i que es dirigissin a ell tota l’estona i a mi ni em miressin.

Una amiga, l’Anna Mercader, em va explicar que als barris més humils, en què potser cal triar quin del dos fills estudia, encara avui dia es prioritza que ho faci el fill abans que la nena. Aquesta notícia em va fer adonar-me i involucrar-me en una realitat que fins llavors no tenia del tot clara. A partir d’aquí, vaig començar a ser molt més activista en aquest sentit, i encara hi ha molt per fer.

Cal una insistència i perseverança perquè sinó a la que et despistes ja et passen per sobre. Moltes vegades pel fet de ser dona, prima i rosseta m’he sentit qüestionada i menystinguda, gairebé fins al punt de la burla. Quan vam començar a fer la transhumància amb els cavalls, jo era la principal responsable de les rutes i un dia una alcaldessa del Garraf em va dir que com que era una dona se’m podria veure com «la boja que baixava amb els cavalls», però que si hagués sigut un home, hagués sigut intrèpid i valent. Encara hi ha una mirada de prejudici sobre nosaltres.

Homes i dones no som iguals i en aquesta diferència està la nostra força i la nostra eficàcia. No hem de ser iguals, però sí tenir un tracte igualitari en matèria de drets i oportunitats.

Què creus que és el que més podem aportar les dones al món de la conservació de la natura i en concret en el teu àmbit?

Educació, consciència, connexió social. Fer taca d’oli, com diu una companya. El paradigma masculí ens ha portat a la guerra i a la destrucció del planeta: mira com estem i qui està al poder. Tot i que també hi ha dones que es posen els pantalons i volen fer d’homes, i encara son pitjors.

Hem d’utilitzar la nostre potencial sensibilitat, la connexió amb tot allò emocional i la capacitat de cures, que hi ha homes que també tenen i que saben estar al costat de dones brillants i acompanyar-les. M’he trobat amb homes, inclús parelles, que no poden suportar estar al costat d’una dona amb idees, activa, amb força: d’una dona brillant. És tot un art per un home poder-se ubicar al servei de les dones, en càrrecs que es trobin per sota dels d’elles i també en la organització laboral. No han estat educats per deixar la seva força de banda i connectar-se amb la seva vulnerabilitat, perquè ells també son víctimes de tot un sistema. Actualment, estem en un canvi de paradigma molt interessant.

A les colònies tèxtils, a l’escola es separava a nens i nenes i mentre els nens estudiaven matemàtiques a les nenes se’ls ensenyava com utilitzar la baieta per fregar. Només es contemplava que la nena pogués dedicar-se a unes coses concretes. És doncs quelcom cultural que està incrustat des de fa anys.

Eli Bonfill, de Graëllsia: “La nostra manera de fer és més col·laborativa, d’intentar buscar aliances i treballar en equip.”

Elisabet Bonfill és oceanògrafa i divulgadora científica i actualment treballa com a coordinadora de l’àrea de custòdia marina de l’Associació Graëllsia (Grup d’Estudis i Comunicació Ambiental).

– Què et va portar a interessar-te i dedicar-te a la conservació de la natura?

La culpa la té, per una banda, el meu pare que des que vaig aprendre a nadar em va posar unes ulleres i un tub i em va portar a fer snorkel amb ell, quan feia pesca marina. Veure com era el fons marí em va fascinar. Però també recordo que, quan ell pescava, jo sempre agafa els pops i els tornava a l’aigua, perquè no m’agradava el que feia.

D’altra banda, el meu avi sempre em portava d’excursió per la muntanya, al Montseny, i m’ensenyava plantes, animals i collíem mores. Tinc un record molt bonic i present d’aquells moments. És a dir que des de ben petita vaig tenir un contacte molt proper amb la natura.

– Quines són les principals diferències o obstacles amb els que et trobes pel fet de ser dona?

Per exemple, que no se m’escolti prou en reunions i sentir que em falta temps per expressar-me o que em trepitgin quan vull parlar. La meva manera de fer reunions és més d’escoltar-nos, que cadascú tingui el seu moment per parlar i que sigui un diàleg i no un monòleg. Que m’interrompin quan vaig a parlar és una cosa que em molesta molt, sobretot si ho fa algú que porta molta estona monopolitzant el discurs. I això acostuma a passar sobretot quan som poques dones a la reunió o soc la única.

També m’hi he trobat quan tinc contacte amb gent de sectors més primaris, pescadors o gent de la mar, que encara arrosseguen actituds força masclistes. I en el meu cas que soc noia, jove i de fora de les Terres de l’Ebre -tot i que porto la meitat de la meva vida aquí-, tenia tots els punts per a que desconfiessin i em miressin malament. Amb el temps m’he anat guanyant a algun, però d’altres encara necessiten més temps. És un sector complicat, sobretot quan vens amb idees noves, perquè costa canviar les inèrcies i la manera de pensar i de fer.

Pel que fa al món de l’associacionisme no m’he trobat amb gaires dificultats pel fet de ser dona. La gent que estem en aquest món tenim la ment més oberta, tot i que encara n’hi ha que tenen maneres de fer complicades… Però en general és un sector en el que m’hi sento còmode. Pel que fa a la meva trajectòria com a empresària, és una altra història. Aquí si que m’he trobat amb més dificultats: ser autònoma en aquest país no és fàcil. Ser autònoma del mar encara menys. I fent temes de divulgació, que hi ha qui no entén ni a què em dedico, ni t’ho explico. A vegades m’ha passat que en trobades empresarials, on era la única dona o de les poques, em confonguessin amb la dona del meu company de feina i sentir comentaris com «què ben acompanyat que vas!». Això és molt habitual.

– Què creus que és el que més podem aportar les dones al món de la conservació de la natura?

La nostra manera de fer més col·laborativa, d’intentar buscar aliances i treballar en equip. Fugir dels egos i treballar plegades per un objectiu comú, també en la manera de liderar. Crec que les dones som menys competitives per naturalesa, que no vol dir que no ho siguem: jo soc molt competitiva, però no amb la gent que treballa al meu equip. A Graëllsia, per exemple, la majoria som dones i el meu equip de treball també és majoritàriament femení. I els pocs nois que tenim tenen una sensibilitat molt alta. Jo sempre els dic que perquè tenen la «part femenina» molt desenvolupada, perquè sinó no encaixarien a l’equip. També tinc un centre de submarinisme i necessito que els treballadors i treballadores siguin molt empàtiques, perquè molta gent quan es fica a l’aigua li surten totes les pors que porta a dins. Necessito que els monitors siguin molt empàtics i puguin donar temps i eines per ajudar a que colonitzin aquesta por i la portin cap a l’emoció. I aquestes qualitats me les trobo molt més en noies, perquè no hem de demostrar res socialment. A les noies no els hi he d’ensenyar empatia, perquè la majoria ja la porten de sèrie.