Avui, 8 de març, és el Dia de la Dona. De la dona treballadora, però també de la voluntària, de la cuidadora, de la que no treballa perquè no pot i de la que ja està jubilada. És ben sabut per tothom què és el que es reivindica en aquesta jornada: aconseguir una igualtat real de drets que posi fi a un sistema patriarcal que regeix i oprimeix, no només a les dones, sinó a tota persona. Però quina relació hi ha entre la reivindicació dels drets de les dones i la conservació de la natura, us preguntareu? El cert és que molta, i d’això és del que ens parla l’ecofeminisme.
L’ecofeminisme, terme que va aparèixer per primera vegada l’any 1974 al llibre Le Féminisme ou la Mort de François D’Eaubonne, és una corrent teòrica i política que destaca la connexió entre la dominació, explotació i degradació de la terra i la natura i l’opressió de les dones i altres grups socials minoritaris. Tot i així, no podem datar els orígens dels moviments ecofeministes com a tal, ja que les persones dedicades a les tasques de reproducció de la vida, tradicionalment dones, sempre s’han encarregat també de la producció i conservació de la natura per a la subsistència, així com de la cura dels terrenys comunitaris i de la defensa dels territoris, perquè eren conscients que el deteriorament dels recursos naturals anava associat al deteriorament de la seva vida i la dels seus.
L’ecofeminisme ens parla de que les persones som vulnerables i, per tal de sobreviure, necessitem de l’atenció i les cures mútues, tasques que generalment i social han estat assumides per dones. Així mateix, som ecodependents, perquè necessitem dels recursos finits del planeta i de la biodiversitat per a poder sustentar la nostra vida, i la vulneració d’aquests recursos té conseqüències sobre els nostres cossos i sobre els processos biofísics que garanteixen la reproducció natural de la vida, generant efectes com la creació de noves malalties, pandèmies, trencament de cadenes tròfiques o catàstrofes naturals i climàtiques. Tot i saber-ho, sovint no responem a les pròpies necessitats en funció de la nostra ecodependència o al que necessiten els nostres cossos o la nostra comunitat, sinó que actuem com a individuals, segons els nostres desitjos i el nostre poder adquisitiu: ens comprem un producte produït a l’altra punta del món o construim una casa allà on abans hi havia un bosc, sense tenir-ne en compte les conseqüències. Tot i l’evidència de la necessitat de les cures i de la conservació del medi natural per a la supervivència i la reproducció de la vida, el sistema capitalista i patriarcal s’ha assentat a costa de l’ús intensiu i insostenible dels recursos del planeta, així com de la generació de desigualtats socials.
Actualment, existeixen nou límits als processos biofísics fonamentals per poder garantir la reproducció natural, interdependents entre ells i que són la xarxa de seguretat de la humanitat, que es troben desregulats i cada cop més desestabilitzats. Són la regulació del clima, el ritme d’extinció de la biodiversitat, els cicles del nitrogen i el fòsfor, l’esgotament de l’ozó estratosfèric, l’acidificació dels oceans, l’ús d’aigua dolça, els canvis en l’ús del sòl, la contaminació atmosfèrica per aerosols i la contaminació química de sòls i aigua. Aquesta desestabilització dels recursos ens porta a pensar en un decreixement necessari que, al cap i a la fi, serà irremeiable. L’important és focalitzar-nos en com serà aquest decreixement: respectuós amb els processos de la natura, que garanteixi unes condicions de vida adequades i ambientalment sostenibles, que asseguri la justícia i equitat entre les persones, democràtic i comunitari i que ressignifiqui els treballs de cures, entre d’altres.
Tal com diu Silvia Federici a Caliban i la Bruixa, “vivim en un món que viu d’esquenes a la seva pròpia supervivència”. És per això que cal construir alternatives on l’alliberament d’opressions de gènere i la defensa dels ecosistemes i la preservació de la natura vagin de la mà per tal de posar la vida de les persones i del medi ambient al centre.
Ara fa dos anys, totes les dones de l’equip tècnic de la Xarxa per la Conservació de la Natura van exercir el seu dret a vaga, deixant l’oficina pràcticament buida i cridant a les dones d’altres entitats ambientals a fer el mateix. Els diners corresponents a la retribució salarial d’aquestes persones que es van acollir a la vaga del 2019 es van reservar per a promoure la perspectiva de gènere i l’ecofeminisme entre les entitats ambientals que en formen part. És per això que enguany es durà a terme una formació teòrica i pràctica sobre ecofeminisme i com aplicar les seves bones pràctiques a les entitats. Visiteu l’agenda per tal de saber-ne més i no dubteu en inscriure-us!