Paisatges Vius és una entitat de conservació especialitzada en espècies i hàbitats a diversos àmbits geogràfics de Catalunya. Ho fa amb l’eina de la custòdia, i buscant la compatibilitat amb les activitats socioeconòmiques del territori.
En Guillem Mas és biòleg nascut a l’Esquirol, a Osona, fa 42 anys. Ja des de la universitat va estar vinculat amb el tercer sector ambiental: a la Fundació Bosch i Gimpera, l’Associació Nereo i la Fundació Mar. Va estar durant 3 mesos a Galícia durant el desastre del Prestige, rescatant ocells marins des de l’aigua, amb la seva barca, treballant per l’associació Grefa. Del mar a la terra, també va ser membre del Grup de Naturalistes d’Osona-ICHN.
El 2010 va crear Paisatges Vius, per donar resposta a projectes de conservació d’espècies i hàbitats que veien necessaris, a través de l’estratègia de la custòdia.
Com vas conèixer la custòdia del territori?
Es pot dir que vaig entrar per la porta gran: en el període en el que jo estava a Nereo, l’associació formava part de la junta directiva de la XCT acabada de crear, i el director m’enviava com a representant a les reunions. El nostre objectiu era treballar per la custòdia marina, a partir de l’exemple de Ses Negres, a Begur. Després vaig promoure un pla estratègic per la custòdia al Grup de Naturalistes d’Osona. Finalment el 2010 vam crear Paisatges Vius amb la clara intenció de fer custòdia.
I als teus amics, com els hi expliques què és la custòdia?
No els hi explico. Els hi dic que conservo la natura amb la complicitat dels propietaris; fins i tot quan parlem amb propietaris, no fem servir massa la paraula custòdia
Per nosaltres la custòdia és només una eina, i en realitat som una entitat de conservació, que fem servir diverses eines, i una són els acords de custòdia. La custòdia ha de servir perquè s’autoritzin actuacions, s’asseguri un compromís i s’aconsegueixin complicitats.
Quins projectes de custòdia té la vostra Associació?
Dividim els projectes en 2 tipus, els dirigits a espècies i els dirigits als hàbitats. A nivell hàbitats tenim el projecte 1000 punts d’aigua, amb el que millorem l’estat de conservació dels punts d’aigua com basses, molleres, fonts, llacunes litorals… tant per la biodiversitat que hi viu com per la societat, i els hi donem valor i visibilitat. El projecte té un portal pensat perquè les diferents entitats que treballem amb punts d’aigua puguin entrar dades i compartir informació i formació. Aviat introduirem els punts d’aigua de la Xarxa de Parcs de la Diputació de Barcelonal; ens agradaria que el portal fos un complement a l’inventari de zones humides de Catalunya, que no inclou les petites basses.
Hi ha casos que en restaurar un punt d’aigua també beneficies espècie, de la que també podem tenir un projecte, com el cas del samaruc.
A nivell espècies treballem amb 4: el gall fer en espais de muntanya, el xoriguer petit en espais agrícoles, el cranc de riu a rieres d’alt valor natural, i el samaruc a les llacunes litorals. Com que toquem tots els àmbits, estem a 4 dels grups de treball de la Xarxa de Custòdia del Territori: el de custòdia agrària, el de forestal, el de fluvial i el de litoral i marina.
També tenim un projecte d’habitats que es diu pastures vives, amb el que volem millorar la quantitat i la qualitat dels prats semi naturals, amenaçats per la pèrdua de la gestió tradicional.
En que consisteix la tasca d’un/a tècnic/a de custòdia?
En tot el que té a veure amb conservació, i la conservació comença a partir de la planificació: identificar un problema, definir què volem fer, com ho volem aconseguir, traçar un full de ruta…Després cal buscar aliances: qui necessito per poder dur a terme l’objectiu, des de l’administració als propietaris potencials…
I buscar diners per fer les coses: les entitats bàsicament ens financem amb ajuts públics, però ens cal base social per poder utilitzar també donacions, i fons privats.
I un cop trobat el finançament, treballem pels acords de custòdia: anar a veure els espais potencials, negociar amb propietaris, i tramitar permisos, ja sigui en l’espai públic, com les llacunes litorals o els rius, o permisos per les obres, com quan hem de construir les torres pel xoriguer…
I finalment arribem a les accions que es veuen, és a dir a les intervencions directes en l’espai.
Després cal fer-ne l’avaluació dels resultats i el seguiment. Com a biòlegs, aquesta és la feina que ens agrada més, però cal dir que és la que normalment no es paga i que difícilment rep finançament. A part, no podem oblidar la part de divulgació, d’explicar què has fet, com ho has fet, què has aconseguit, i sensibilitzar, organitzant jornades de voluntariat ambiental i activitats d’educació ambiental…
A l’equip nmés som dues persones i mitja, i per tant tots hem de fer de tot.
Quin aspecte us ha influït o condicionat més alhora de desenvolupar els projecte de custòdia de la vostra entitat?
El que ens influeix més és que hi ha una necessitat de conservació, que és el que ens motiva a fer custòdia.
Dit això, hi ha problemes tècnics: el fet de no ser propietaris de terrenys, la tramitació de permisos… Són problemes que se superen, perquè si no s’arriba a uns acords amb un propietari, n’arribarem amb un altre, i els permisos poden ser lents però al final arriben.
El condicionant més gran és el finançament. No es tracta només pel fet d’aconseguir diners – en treballar amb espècies i habitats protegits en trobem -, sinó també una qüestió de tresoreria, que et paguin a temps. Els fons públics es cobren a 1-2 anys vista actualment…i això ens ofega la tresoreria.
Un altre limitant seria la incompatibilitat amb altres sectors productius, com el de la fusta i el sector agrari. Cal dir que a nivell de pagesos i persones concretes ens podem entendre, però com a col·lectiu, quan vas a buscar complicitats per la gestió, no hi ha massa entesa alhora de trobar la manera d’integrar la conservació amb l’activitat econòmica.
A quines dificultats heu de fer front?
En l’àmbit de custòdia cal dir que no tots els propietaris estan sensibilitzats ambientalment, alguns volen col·laborar molt rapidament, però molts casos cal fer molta feina per convèncer els que no estan convençuts.
També és complex el manteniment dels projectes al llarg del temps, hi ha actes de vandalisme, deteriorament, que s’ha d’anar restaurant. Tenim projectes per actuacions concretes, però la custòdia tracta de compromisos a llarg termini que s’han d’anar mantenir, contemporàniament a noves actuacions en altres indrets.
Les relacions amb els propietaris al principi són intenses però després es van espaiant, sobretot quan tens una distribució territorial àmplia com nosaltres. Com a solució en alguns casos ens hem associat amb entitats locals, com Graellsia a les Terres de l’Ebre o Iaeden a l’Alt Empordà, que ens ajuden amb els seguiments dels acords.
Quina creus que és la visibilitat de la custòdia entre la gent?
És poca, però crec que tampoc cal que n’hi hagi més, ja que hauria de ser una cosa més interna de l’entitat. Crec que amb la fusió amb la Xarxa de Voluntariat i la nova denominació de l’entitat, seria interessant posar l’èmfasi en la conservació. I parlar de les diverses estratègies de la conservació, que pot ser pública, publico-privada o totalment privada.
Quins reptes té la custòdia en els anys vinents?
Redefinir i ordenar totes les iniciatives de custòdia del territori en el marc de la conservació privada. Si és necessari, caldrà treure iniciatives de l’inventari: identificar si són conservació pública, publico privada, privada, i, dintre d’aquest àmbit, si són custòdia o no. Crec que això és necessari també per definir els ajuts que s’hi destinen. La creació d’un registre oficial d’acords de custòdia per part de la Generalitat de Catalunya segur que ajuda a posar fil a l’agulla a aquest repte.
Quin ha estat per a tu un moment especial fent custòdia?
Sens dubte el dia que vam alliberar els primers samarucs a l’Estany Tort. És un peix endèmic en perill d’extinció, i del que només queda 8 poblacions a tot el món. Haver contribuït a crear dues noves poblacions i a allunyar una mica més una espècie de l’extinció, és molt gratificant!