Parlem amb José Guerra, tècnic de custòdia de la lleidatana associació Trenca. L’entitat va néixer el 1998 per la preservació i millora del patrimoni natural. Va prendre el nom de la Trenca, ocell en perill d’extinció a la península Ibèrica. I des d’aleshores realitzen projectes al voltant de la conservació i recuperació de la fauna autòctona i del patrimoni mediambiental, natural, agrari, paisatgístic. La custòdia és un dels recursos per assolir els seus objectius.
En José Guerra va néixer fa 39 anys a Badajoz, a Extremadura. Era un d’aquells nens que es queden embaladits mirant documentals d’animals, i als Reis els hi demanava llibres de Fèlix Rodríguez de la Fuente. Amb 13 anys ja es va fer soci de WWF, i va començar una trajectòria de voluntariat ambiental ornitològic amb WWF, SEO Birdlife i altres entitats. Les aus i la fauna han estat la seva passió, que l’ha portat a treballar com a guia de natura, fer grans viatges al món i impulsar projectes d’ecoturisme. A una trobada ornitològica va conèixer l’associació Trenca, i quan el 2009 va sorgir l’oportunitat de col·laborar-hi en un projecte amb voltors, s’hi va afegir i es va traslladar a Lleida.
Com vas conèixer la custòdia del territori?
La vaig conèixer a Extremadura amb l’associació Adenex, que és la primera entitat que va fer custòdia a l’àmbit estatal. En arribar a Lleida em vaig interessar per conèixer la custòdia amb profunditat, perquè justament entrava amb un projecte on buscàvem espais en custòdia per posar canyets, és a dir punts d’alimentació per voltor negre.
I als teus amics, com els hi expliques què és la custòdia?
Els hi explico que és una simbiosi entre una entitat i una propietat privada per treballar per la conservació de la biodiversitat. De vegades em pregunten sorpresos: “Però ja us deixen?”. Com dient que costa una mica d’entendre que hi ha un acord de bona voluntat sense relació econòmica.
Quins projectes de custòdia té la vostra Associació?
Tenim 12 acords, i unes 1100 hectàrees n custòdia. Tots els nostres projectes, a excepció del de recuperació del voltor negre a la Reserva de Caça de la serra de Boumort que lidera la Generalitat, i hi participem amb l’associació Grefa, els fem amb custòdia. Un dels projectes més grans, amb 600 hectàrees en custòdia, és el de la trenca, el vertebrat més amenaçat d’Espanya. Ja només crien a Lleida i a Europa de l’est, Itàlia i França. El 2009 es va extingir dels Aiguamolls de l’Empordà i el 2010 a Osca. Es cria en captivitat a Vallcalent, i cada any alliberem entre 80 i 100 polls. El 2017 en van tornar 19, però el 2018 només 7… Té una migració que passa per l’Europa de l’est, Turquia,al Bòsfor fins a Àfrica, Porten geolocalitzadors que registren el seu itinerari, però només es pot llegir capturant-les. Malauradament hi ha països on la tradició ornitològica que predomina és la de disparar els ocells…i per tant no sabem on es perden les trenques.
A les Garrigues tenim un projecte d’oliverar de muntanya i biodiversitat. Tenim una finca pròpia de 3 hectàrees i altres en custodia, en les que hem recuperat oliveres centenàries. És un projecte de conservació dels valors paisatgístics, naturals i culturals: protegim la pedra seca, col·laborem amb el CRARC i fem basses per amfibis, alliberem tortugues, i fem producte de qualitat, l’oli ecològic Salvatge L’ajuntament de Bovera està molt content amb aquest projecte.
Tenim un acord a una finca de vinya. Allà promovem la biodiversitat posant posaders per àguiles per lluitar contra una plaga de conills, i caixes niu per ratpenats i òlibes contra plagues d’insectes i petits rossegadors. A part, tenim els petits acords d’1 hectàrea pels canyets del voltor negre.
En què consisteix la tasca d’un/a tècnic/a de custòdia?
Hi ha una feina prèvia de seleccionar les finques idònies per trobar l’hàbitat ideal per l’espècie. Per exemple per la trenca cal que tinguin marges, arbres dispersos, mosaic agrari… Un cop defineixes exactament que vols fer i com s’hauria de fer, visites la propietat i els planteges la proposta. Per fer això cal molta empatia, perquè si no no es pot arribar a cap acord comú. Hi ha molt treball de camp, que a mi és el que més m’agrada, tot i que també és el que més costa, i després hi ha el d’oficina, que genera molts mal de caps. És important fer molt seguiment, assessorar les propietats en qüestions ambientals i agràries.
Quin aspecte us ha influït o condicionat més a l’hora de desenvolupar els projecte de custòdia de la vostra entitat?
Jo diria que sempre ens troben 2 problemes. El primer arribar a una entesa amb la propietat; ens trobem molts casos de propietaris que no volen cap persona als seus camps. I l’altra la dificultat econòmica.
A quines dificultats heu de fer front?
Ens trobem a una zona pagesa on costa molt d’entendre que vols fer un acord sense compensació econòmica. Els hem d’explicar molt bé que ells també són beneficiaris d’afavorir la biodiversitat. S’ha donat el cas d’una bassa gestionada per una associació de caçadors, que ens interessava protegir per la possible presència de triops, i ens demanaven compensació econòmica. Els hi vam explicar que el punt d’aigua afavoria la presència de més espècies, també les cinegètiques.
També trobem persones molt motivades, com l ‘alcalde de Bovera que ha portat de visita a moltes escoles de les Garrigues, televisions i equips tècnics per fer conèixer el projecte dels oliverars. Fa poc un pagès que fa sidra ecològica, ens va contactar perquè tenia un problema de talpó, i vam acordar crear a la finca un refugi de depredadors, com mussol banyut, òliba, instal·lar posaders per xoriguer, aligot. També els propietaris del canyet molt contents. Però també costa explicar que els beneficis dels treballs de conservació seran a llarg termini, i que no hi ha compensació econòmica immediata. Un cop convençuts, una altra dificultat és mantenir el compromís a llarg termini, cal recordar accions com els guarets acordats…..
Quina creus que és la visibilitat-coneixement de la custòdia entre la gent ?
Entre el públic general fora del món de la conservació és nul. Però quan expliques el concepte ho entenen de seguida, i a poc a poc es va fent visible. Nosaltres mirem de donar-li visibilitat fent visites guiades, difonent a les xarxes socials. Ens han fet reportatges de televisió: el programa “La aventura del saber” ja ha fet un documental sobre la trenca i un sobre l’oliverar de muntanya; TV3 també ha vingut a gravar diverses vegades, com quan vam fer un alliberament de tortuga mediterrània a Les Garrigues. La difusió és molt important. I per descomptat l’educació ambiental. Vam editar un conte, i convidem molts infants als alliberaments de fauna, que són oportunitats molt impactants. Crec que sense educació no es pot parlar de conservació… És el seu pilar…
I una altra estratègia de difusió és el voluntariat. Nosaltres fem jornades puntuals, però de moment no podem acollir voluntariat de llarg termini.
Quins reptes té la custòdia en els anys vinents?
Aconseguir visibilitat i reconeixement per part de la població, que sigui més visible com a eina de gestió, i que hi hagi accés a fons de finançament. No té sentit signar un acord si no tens recursos.
Quin ha estat per a tu un moment especial fent custòdia?
Sempre és gratificat veure l’execució d’un projecte i els propietaris contents. I cal dir que hi ha moments molt satisfactorisi altres de decebedors.
Recordo especialment un moment, quan vam recuperar una bassa que feia molt de temps que estava feta malbé, al costat de la timoneda. Feia pocs dies que l’havíem arreglat i va ploure, i en visitar-la vaig poder observar com un grupet de gangues baixaven a beure, i, ostres, em va fer molta il·lusió! Ara estem emocionats esperant a veure si apareixeran els triops. Les basses donen molta vida, el pastor està content perquè les ovelles poden beure, i hi venen perdius, aloses, gangues…
També he de recordar el moment que va descloure l’ou del primer poll de voltor negre. La Gala, filla de Perla i Portel, el primer poll nascut en més d’un segle! Molts vam plorar quan va néixer. Ara ja tenim una colònia de 56 individus.