Al Molí Petit, a Sant Joan de les Abadesses, hi ha la seu de l’associació CEA Alt Ter, que actua en aquella àrea del Ripollès. Parlem amb en Pau Ortiz Santamaria, coordinador de l’entitat.
Aquest veterinari de 47 anys originari de Barcelona, es va vincular ben aviat amb el món de l’educació ambiental i la defensa del medi ambient. Des de l’any 2000, poc després del naixement de l’entitat, es va traslladar al Ripollès i va començar a treballar a CEA Alt -Ter.
Com vas conèixer la custòdia del territori?
Sincerament no recordo massa bé: nosaltres treballàvem a l’entitat i ens devia arribar alguna comunicació des de la Xarxa de Custòdia. Vam decidir contactar-hi perquè vam considerar que el que nosaltres estàvem fent era custòdia. Es pot dir que fèiem custòdia sense saber-ho. Fa uns 10 anys que tenim un acord amb Sant Joan de les Abadesses per la gestió d’una finca. Vam guanyar la gestió de l’edifici del Molí Petit, i vam treballar per l’adequació de l’espai i la recuperació dels espais exteriors, on hi havia una bassa i uns terrenys que havien estat primer camps, després horts, i en aquell moment eren un ortigar. Vam pensar a recuperar el prat fent entrar les ovelles d’un veí a pasturar, però al final es va veure que la millor opció era fer-ne un prat de dall. Vam analitzar la composició d’espècies per entendre si era “el prat que tocava” i com podíem millorar-lo. Un altre objectiu era recuperar la bassa, que estava eixuta des de feia 40 anys: recuperar-la tant des del punta de vista natural com etnogràfic. Quan va aparèixer la custòdia del territori vam entendre que custodiar el territori era justament el que nosaltres estàvem fent.
I als teus amics, com els hi expliques què és la custòdia?
Jo crec que s’ha d’obviar fer ús del terme custodia, i fer servir paraules més col·loquials, com, per exemple “algú cuida un entorn per conservar-ne la natura“. Dir custodia per si sola, com a terme tècnic potser sí que està prou difós però com a terme popular no. En realitat això també li passa als “parcs naturals”: molta gent té la idea de parc però no coneixen realment què representa i què vol fer un parc natural: hi ha qui ho interpreta com a espai d’oci i qui com a espai de preservació integral de la natura sense cap intervenció, quan no és ni una cosa ni l’altre. Si a un concepte més antic i generalitzat com el de parc també hi ha confusions o interpretacions, és fàcil doncs que també amb la custòdia hi hagi confusions.
Quins projectes de custòdia té la vostra Associació?
El primer acord va ser la finca i terrenys al voltant del molí. També tenim un acord en una finca veïna al Puig de Tres Creus, que té zona de bosc, amb roure pènol, i una zona de pastura, amb ús ramader. Un camí la travessa i rep molts visitants: vam començar a trobar punts d’encaix per fer actuacions com la senyalització i fer basses per amfibis.
En què consisteix la tasca d’un/a tècnic/a de custòdia?
És la feina que sempre hem fet de conservació, però no li havíem posat nom. Diríem que la tasca consisteix a conservar l’entorn en les millors condicions possibles. En el cas del prat de dall teníem la preocupació de saber si era correcte, si era el tipus de prat amb espècies de flora que tocava per aquesta zona. Vam fer actuacions sembrant espècies autòctones, i volem avaluar si ho hem aconseguit; ara estem treballant en l’inventari botànic amb la col·laboració d’un estudiant de biologia.
En el cas de les basses, la feina més complicada és aconseguir que rebin aigua. A la del molí ens passa de tot: a l’hivern es glaça l’accés d’aigua, s’omple de fulles, de sediments…com a tècnics estem sempre pendents, i ens obliga a adaptar-nos contínuament a la dinàmica del riu. En les altres també ens passa de tot amb l’alimentació…. Hi ha molta feina de manteniment.
Hi ha molta feina de tots els àmbits, de camp, de pensar, de recerca, i cal parlar amb molta gent.
Quin aspecte us ha influït o condicionat més a l’hora de desenvolupar els projecte de custòdia de la vostra entitat?
Dos aspectes principals: la disponibilitat de temps i la disponibilitat econòmica. Hi ha una bona part de la feina que fem que no genera cap tipus d’ingrés, són ajuts a l’entorn natural però no a l’entitat: per tant si hi ha feines que s’han de fer cal trobar-hi el temps encara que no estigui finançat. L’altra limitació és econòmica: si cal netejar una bassa que s’ha omplert de sediments, podem avaluar de fer-ho a palades o fer venir una màquina, que val uns diners…
Hi ha un tercer aspecte que influeix: lavoluntat de la persona propietària de continuar les actuacions. Aquesta pot canviar perquè el propietari canviï, per herències o vendes, o com a conseqüència del que passa en l’espai, tant factors naturals com factors humans. De vegades hi ha comportaments humans que resulten empipadors i els propietaris acaben cansant-se. No és quelcom que passi només en terrenys en custòdia, sinó en qualsevol espai: hi ha persones que visiten la natura sense avaluar les conseqüències de les seves accions sobre la propietat, ja sigui en un espai de custòdia, en una finca qualsevol o en un parc natural.
El fet que el propietari vulgui fer conservació o custòdia, és clau. Per això tenim feina de convèncer i explicar que la conservació no va en contra dels interessos de la propietat.
Quina creus que és la visibilitat de la custòdia entre la gent?
La gent amb la qual ens relacionen sap què és, però tinc la sensació que si hem d’explicar què és la custòdia, el coneixement no és general. Falta fer feina per difondre. No sé si el problema és el nom o el concepte, en particular el concepte de propietat privada. Hi ha una sensació que en un camp privat no es pot fer res per la conservació, i no és cert. Cal fer molta pedagogia del fet que es pot protegir la natura des de l’entorn privat o públic, propi o aliè. De fet cal fer molta pedagogia en molts àmbits, no només de custòdia: de respecte a l’entorn patrimonial arquitectònic, a la propietat aliena i també al que tens dintre de la teva propietat.
Cadascú per exemple pot fomentar la biodiversitat penjant caixes niu al balcó de casa seva.
Des de l’entitat, més que parlar de custòdia creiem en la tasca exemplificadora: creiem que educa més el que fem que el que expliquem, i els que ens visiten veuen com hem conservat l’entorn. En l’espai que tenim en custòdia hem fet activitats de lleure amb infants, que van rebent els imputs de les tasques que fem per la natura.
Quins reptes té la custòdia en els anys vinents?
Fer conèixer tot el que es pot fer. Crec que no calen reptes super grans, es pot fer custòdia d’elements petits, com un arbre singular o un tros amb valors especials. Més gran és la finca millor, però tothom hi pot fer quelcom, a petita escala, i és bo per tothom. De vegades quan parles de custòdia, finques, propietaris…. es fa gros, esdevé una gesta la d’haver de posar d’acord persones que no coneixes i has de convèncer en els valors. Per això crec que podem començar per allò petit, amb propostes concretes i petites. És una feina de mica en mica, cal fer molta educació, i no només en els infants, si no en els que som adults ara.
Quin ha estat per a tu un moment especial fent custòdia?
Fer entrar aigua a la bassa que portava seca 40 anys va ser difícil, des de la Xarxa de Custodia del Territori ens van ajudar. Però un cop va entrar l’aigua l’entorn es va anar renaturalitzant: va aparèixer vegetació aquàtica, iris, boga, plantatge d’aigua… Un bon dia vam veure una mena de manifestació de granotes aquí davant. La bassa havia esdevenigut un punt de reproducció de granotes rojes, que es citen aquí cada any per fer les seves dances. Aquesta peregrinació de granotes passant davant del molí és emocionant.
A part cada any a l’octubre fem la Festa dels Ocells: hem potenciat molt la presència i el coneixement dels ocells, i fem aquesta festa familiar i participativa que acostuma a tenir molt d’èxit. Enguany ja la tenim programada i es farà el 13 d’octubre