La seducció de la natura va transformar la vida d’en Pau, que va deixar la feina a productores de televisió per bolcar-se en la natura, del Carib al Sud Est asiàtic, per acabar portant natura a l’abast de tothom a Catalunya amb l’Associació L’Urpa.
En Pau Urgell és de Sant Cugat i té 45 anys. Va estudiar Art i Disseny, i va treballar durant anys fent programes de televisió. Sempre havia tingut una relació normal amb la natura, fins que un viatge en família a l’Argentina ho va canviar tot.
Què va passar a l’Argentina?
La natura d’aquell país em va impressionar tant que, sumat a la passió del guia que ens acompanyava, vaig començar a dubtar de la meva feina a la televisió. Així que, sense deixar el món de la producció d’immediat, vaig començar a col·laborar amb entitats i a fer cursos amb l’ICO, fins que em vaig decidir a estudiar Biologia.
L’any 2009, vaig anar a fer un voluntariat ambiental a Hondures amb una proposta que unia precisament l’art i la natura. De nou, el paisatge caribeny em va impactar, especialment quan vaig descobrir les immersions a les illes Roatán: en sortir de l’aigua, vaig decidir definitivament que em volia dedicar a la natura. Mesos després, vaig trobar l’oportunitat de marxar tres mesos a Tailàndia per fer un voluntariat de fons marins amb l’associació New Heaven, a l’illa de Koh Tao. El que havien de ser tres mesos es van acabar convertint en sis anys.
Amb New Heaven vaig aprendre a plantar coralls i a col·laborar en projectes de recerca amb tortugues i taurons. Després d’una formació inicial, em vaig quedar a treballar i, al cap de tres anys, ja n’era el coordinador, gestionant projectes i col·laboracions amb el govern i universitats locals. Avui dia encara continuo vinculat a l’entitat i cada any participo en el seu programa de conservació marina, on venen des de persones que no en saben res fins a alumnes de doctorat. A més, amb Conservation Divers, hem començat a ensenyar aquestes metodologies a llocs com Madagascar, Indonèsia o les Maldives.
El 2018 vaig tornar a Catalunya. Tot i l’experiència acumulada i la il·lusió per treballar en la conservació aquí, em vaig adonar de la dificultat del sector. Vaig fer la formació de Guia de Natura amb l’Evarist de Naturalwalks, que em va motivar a organitzar sortides per Collserola, i em vaig formar en Interpretació i Educació Ambiental a la Fundació Pere Tarrés. Allà vaig conèixer en David, un psicòleg d’un centre de persones amb discapacitat que també estava interessat en la natura, i junts vam començar a escriure propostes que unien els nostres àmbits. Les vam posar en pràctica col·laborant amb Animal Latitude i, poc després, s’hi va unir la Yolanda, que venia del Centre de Recuperació de Fauna de Torreferrussa. D’aquesta unió va néixer L’Urpa Natura.
Com va sorgir l’entitat?
Vam veure clara la idea d’una associació que es dediqués a la natura, tant a divulgar com a conservar, i intentant arribar als públics socialment més oblidats. Durant la pandèmia ens vam donar d’alta, tot i que inicialment manteníem les nostres activitats professionals.
Amb en David havíem col·laborat durant el curs dissenyant propostes, així que vam veure l’oportunitat de crear l’associació i ho vam fer. Ens vam presentar a una convocatòria de l’ICUB de Barcelona i la vam guanyar; aconseguir-la ens va donar una empenta inicial molt important. Gràcies a això, vam començar a fer sortides de natura amb grups de discapacitat intel·lectual i visual, joves nouvinguts i gent gran a la zona de Montjuïc. Recordo que fins i tot va venir una senyora de 104 anys!
Quina és la missió de l’entitat?
“Fer arribar la natura a tothom” és el lema de l’entitat, entenent per “tothom” especialment aquells col·lectius vulnerables que normalment no reben tanta atenció, com la gent gran o les persones nouvingudes.
La nostra missió uneix la conservació, el coneixement de la natura i la part social. Partim de la base que no podem separar la natura de la societat i, per tant, hem d’incloure tots els grups de persones en aquesta experiència, una necessitat que s’ha fet encara més evident en l’etapa postpandèmia.
En quins espais naturals actueu?
Vam començar a fer actuacions a Montjuïc i a Collserola. També actuen a la zona del Besòs, a Sant Cugat, i recentment hem iniciat a col·laborar amb escoles de Vall d’Aran i el Berguedà i a fer conservació a L’Ametlla de Mar.
Quins projectes dueu a terme?
Els nostres projectes es mouen en tres eixos principals: l’educatiu, el social i el de conservació. Quan barregem persones de col·lectius diferents en un entorn natural, passen coses meravelloses. Aquesta és la força de L’Urpa.
La nostra col·laboració amb escoles de Sant Cugat com Pins del Vallès (al costat del bosc de Volpelleres) o l’Escola Catalunya va marcar el nostre inici. Quan l’escola buscava un educador ambiental, nosaltes ens vam oferir com a entitat, amb una sèrie de propostes que no es limitaven a l’hort escolar. Vam començar a portar els nens a fer sortides al bosc i a fer seguiment d’espècies en horari lectiu. Durant el conflicte pel bosc de Volpelleres, les nostres troballes biològiques van servir per a les al·legacions en defensa de l’espai. Treballem molt la implicació familiar: hem aconseguit que els avis i àvies de l’escola s’hi bolquin: un avi es pren cura de l’hort, un avi fuster ens ajuda a fer caixes niu i un aguait d’ocells, i una àvia remeiera fa tallers a cada classe. Col·laborem amb Depana gestionant el voluntariat i fent projectes d’APS al Bosc de Turull amb diverses escoles de Barcelona i amb el projecte de l’os a Vall d’Aran i el Berguedà. I també fem formació específica de natura en els cursos per a monitors de lleure.
L’essència de L’Urpa és compartir i fer que les coses passin a través de la barreja de col·lectius. Creiem que tothom té alguna cosa a aportar, i per això del principi treballem amb altres entitats dedicades a l’acompanyament i inclusió. Amb joves i persones grans, persones amb discapacitat, joves menors nouvinguts no acompanyats, persones sense llar. Vam organitzar sortides a la natura on joves nouvinguts acompanyen persones cegues amb els seus gossos guia. Aquests joves, a més de l’experiència, obtenen un certificat per al seu currículum.
El projecte Grans Guies és un projecte preciós on la gent gran explica als joves històries del lloc (Montjuic) mentre nosaltres hi donem el suport ambiental. Al Bosc de Turull on som molt presents, unim grups de discapacitat intel·lectual amb escoles del barri per fer activitats comunes. Es tracta d’activitat que uneixen Salut i Natura, treballant des de l’acció comunitària per a persones malaltes o col·lectius vulnerables, entenent la natura com una eina de benestar.
I pel que fa a conservació, aportem dades per a la protecció de la biodiversitat mitjançant diverses col·laboracions. Hem construit vàries basses amb Galanthus i amb la Societat Catalana d’Herpetologia, i participem en el SACC (Seguiment d’Amfibis de Catalunya) en dos punts de Sant Cugat. També participem en el Projecte Rius a la riera de Vallvidrera. Col·laborem en projectes de ciència ciutadana, organitzant Bioblitz inclusius, participem a Minka i aportem dades a Ornitho. També fem el seguiment de biodiversitat als Jardins de la Magòria, a petició dels mateixos avis de la residència. A més estem fent feines de conservació a una finca de l’Ametlla de Mar, on hem restaurant basses per a amfibis. I col·laborem en xerrades i sortides de conservació d’espècies emblemàtiques, com l’ós bru (Vall d’Aran) o el llop (Serra de la Culebra, amb l’associació Talegón).
Quantes persones sou a l’entitat?
Som 4 socis a la junta i 3 treballadors. Fem xarxa amb moltes persones, com ara els familiars de les escoles on treballem. Els nostres voluntaris són les mateixes entitats amb qui col·laborem i els seus propis beneficiaris. Sumant els nens i els diversos col·lectius, tractem amb milers de persones i la gran majoria repeteixen; molts ja són col·laboradors continus de l’associació.
Quin paper juga el voluntariat?
El nostre voluntariat prové de les entitats socials amb les que col·laborem, tot i que també fem activitats obertes a tots els públics, com per exemple les Bioblitz. Quan barregem persones de col·lectius diferents en un entorn natural, passen coses meravelloses. Aquesta és la força de L’Urpa.
I com és la teva tasca a l’entitat?
Sóc el secretari de la Junta. Proposem idees, preparem projectes, busquem finançament ….i fem d’educadors. El fet de ser una entitat petita fa que ho hem de fer tot i de moment ens agrada
Quins són els principals problemes que us heu trobat en el vostre camí?
Treballar directament amb el medi ambient implica reptes constants. D’una banda, hi ha la dependència del clima: la pluja, el vent o situacions sobrevingudes com la pesta porcina ens obliguen a ser extremadament flexibles i a adaptar les nostres activitats a les condicions del moment.
D’altra banda, ens trobem amb les dificultats pròpies d’una entitat petita: la recerca constant de finançament, subvencions i contractes per garantir la continuïtat dels projectes. Però el problema de fons és la poca valoració del sector. Avui dia, l’educador ambiental no té un conveni propi i ens veiem obligats a emparar-nos en el de monitor de lleure. Somniem que, algun dia, el perfil de l’educador ambiental sigui reconegut com es mereix. De fet, la figura de l’educador fix a les escoles és una raresa que pràcticament només es dona a Sant Cugat, i creiem que hauria de ser la norma.
Tot i aquests obstacles, la resposta del dia a dia ens dóna tota l’energia. Els infants ho valoren moltíssim; n’hi ha que fins i tot ens diuen que, de grans, volen ser educadors de natura de L’Urpa! El professorat també se sorprèn gratament de com els alumnes de primària s’impliquen en les activitats que adaptem al seu currículum. Veure com “flipen” amb la natura i com s’hi connecten fa que tota la feina administrativa i logística valgui la pena.
Teniu algun nou projecte en marxa?
Sí, estem molt il·lusionats amb el llançament del projecte Piula. Es tracta d’unes sortides ornitològiques per Barcelona i els seus voltants protagonitzades per persones amb discapacitat.
El valor diferencial del “Piula” és que els rols s’inverteixen: són ells mateixos els qui organitzen i guien una activitat per a infants. Sovint, aquest és un col·lectiu a qui la societat no presta prou atenció o relega a un paper passiu; de sobte, aquí es converteixen en els protagonistes i en els transmissors del coneixement. Veure com canvien la seva mirada i com se senten de realitzats en prendre les regnes és, sens dubte, la millor part del projecte.
Creus que les entitats ambientals tenim prou visibilitat/reconeixement a Catalunya?
A vegades tenim la falsa sensació que sí perquè estem molt immersos en el nostre sector, però la realitat és que el gran públic encara ens desconeix força. Hi ha moltes entitats fent una feina increïble que no arriba a la gent del carrer.
Crec que això respon a un desconnexió general amb el sector de la natura. Ens trobem amb situacions sorprenents: fins i tot en cursos de monitors de lleure, hi ha persones que et diuen obertament que no els agrada la natura. Existeix un desconeixement molt profund de la nostra biodiversitat local; molta gent pot reconèixer animals exòtics d’un documental, però no sap identificar els arbres, els arbustos o els ocells que té al costat de casa.
Potser qui ha passat per l’escoltisme o l’esplai en té una idea més clara, però la trista realitat és que ens trobem amb moltes persones que parteixen de zero. Falta molta cultura de territori i aquí és on les entitats ambientalistes tenim el repte més gran: fer que la gent conegui per poder estimar i conservar el que té més a prop.
Com reben les activitats de natura les persones usuàries?
En general, la resposta és excel·lent. Com que oferim l’activitat de forma oberta, qui s’hi inscriu ja ve amb una motivació prèvia molt alta. Tanmateix, el grau d’entusiasme d’aquests grups és incomparable, per exemple, amb el d’alguns grups escolars.
Per a moltes persones de col·lectius amb discapacitat, sortir a la natura es viu com un autèntic premi. Mentre que en el món escolar a vegades ens trobem amb certa indiferència perquè els infants no sempre valoren l’entorn que tenen a l’abast, aquests usuaris mostren un agraïment i unes ganes de participar immenses. Per a ells, cada sortida és una oportunitat especial per connectar amb el món i gaudir de la llibertat que ofereix l’exterior.
Vols destacar algun moment especial viscut amb l’entitat?
En tinc molts. En les trobades que fem hi ha hagut dies molt bonics. Recordo una cosa molt senzilla: una sortida al Parc de la Ciutadella de Barcelona, amb gent gran, persones amb discapacitat, nouvinguts i persones sense llar. Una persona sense sostre, nouvinguda i amb discapacitat, va entrar a l’Umbracle i es va meravellar en trobar les plantes de les Filipines, el seu país. Es va entusiasmar explicant a tothom quina era cada planta i per a què les fan servir allà… En un moment així, vaig sentir que realment val la pena tot el que estem fent.
