Corria l’any 2006 quan una peça audiovisual va guanyar l’Oscar a millor llargmetratge documental. Amb l’expresident dels Estats Units Al Gore com a presentador, Una veritat incòmode (An Inconvenient Truth) va assolir el quart lloc com a pel·lícula documental amb majors ingressos als Estats Units. El film es tractava d’una campanya capitanejada pel mateix exmandatari per educar a la ciutadania sobre l’escalfament global i la crisi climàtica que el nostre món contemporani hauria de fer front.
Resulta curiós que un documental d’aquesta mena s’origini al voltant d’un dels presidents de la meca del neoliberalisme i consumisme més ferotge, estil de vida i sistema que alimenta i genera el canvi climàtic i la degeneració sense precedents de patrimoni natural a escala global. Però això ja seria obrir la capsa de Pandora i se’n podria escriure un assaig. Les joves nascudes als finals dels 90 segurament la recordaran per haver-la vist a l’institut i també potser d’haver-ne vist de millors. Una de les nostres apostes, i en record de Jaume Sañé que ens deixà l’any passat, sempre seran aquells documentals de fauna i natura, allò que és conegut és estimat i, per tant, protegit. Catalunya té la sort de comptar amb excel·lents ecòlegs i naturalistes que cal ser escoltats.
Si continuem parlant de nominacions als Oscars, La Sal de la Terra (The Salt of the Earth), retrata, i mai millor dit, l’experiència del fotoperiodista Sebastião Salgado al nord-est de Brazil on conviu amb camperols sense terres i pateix la sequera amb ells. La manca de pluges acaba afectant també la mineria i capta amb la seva càmera, un paradís infantil degenerat en pura desolació. “Som un animal molt ferotge, un animal terrible” sentenciava al documental i finalment s’acabava refugiant a una devastada finca familiar per la producció tabaquera. Allà emprèn un projecte de reforestació del sequer per intentar fer-lo tornar al seu estat originari per acabar creant O Instituto Terra una organització sense ànim de lucre amb més de 25 anys per a la restauració ambiental i el desenvolupament rural sostenible.
Conceptualment, i referint-nos a Al Gore, caldria aterrar que és estrany fer front a la crisi climàtica si no es destinen esforços a fer veritables canvis en el model econòmic que n’origina les causes; i que l’acció antròpica desmesurada i exempta de regulacions en els nostres sistemes naturals, acaba repercutint sobre l’home de retruc.
“Cicle” prové del grec de kyklos que vol dir roda, cercle i els cicles naturals són així: Circulars. Com s’incorpora el progrés, el creixement desmesurat, si en l’ideari col·lectiu té forma de la línia recta amb tendències exponencials a un cercle? La cosa no acaba massa bé i s’acaben generant dinàmiques de retroalimentació que acaben pertorbant els equilibris dels ecosistemes.
Pel que fa a biodiversitat, a Catalunya, les dades de l’última actualització del Living Planet Index (LPI) mostren una davallada mitjana del 24% de les poblacions en els darrers 20 anys i evidencien a una greu tendència regressiva del patrimoni natural i de pèrdua de biodiversitat. Segons l’informe sobre l’Estat de la Natura a Catalunya del 2020, la causa de fons d’aquesta pèrdua de biodiversitat és «un model socioeconòmic que intensifica l’obtenció de recursos en determinades àrees i n’abandona d’altres que havien estat utilitzades de manera més sostenible» i situa els canvis en els usos del sòl com la principal causa directa de pèrdua de biodiversitat. Caldria, prendre, per tant, el títol de la seqüela del documental de Al Gore, Una veritat molt incòmode: Ara o mai com a lema i actuar per a restaurar la salut dels nostres ecosistemes. Per això, cal, però, que la classe política, articuli mesures de país valentes i una legislació actualitzada en matèria de conservació i restauració dels sistemes naturals. Davant l’escenari actual, Catalunya té un gran repte al davant en la reconstrucció d’una economia que avanci cap a la transició ecosocial.
Ara bé, i si en referim al segon concepte a extreure del documental biogràfic Salgado, però, també cal tenir en compte el poder que poden arribar a tenir les iniciatives capitanejades per a la societat civil. I és que Catalunya compta amb un fort múscul d’entitats i associacions ambientals que fa temps que alerta que cal fer front a l’emergència ecològica i climàtica. Entitats de conservació de la natura, que lluny de quedar-se amb els braços plegats, fa anys que han decidit passar a l’acció i s’han convertit en un gran actiu per a la nostra societat. Duen a terme tasques imprescindibles per a garantir l’accés a la natura, i per al manteniment i la millora de l’estat de conservació d’espècies, hàbitats i processos ecològics clau. Però també fan una tasca imprescindible de sensibilització, educació ambiental, custòdia del territori i dinamització de la ciutadania i el teixit social.
Sovint, i ja ho deia en Joan Brossa, la gent no s’adona del poder que té. Si unim el poder de l’acció ciutadana amb l’acció local pensada per a un bé global, tenim una eina molt valuosa en les nostres mans per generar o incitar veritables canvis en la gestió del nostre territori.
Però cal posar sobre la taula la necessitat que els mandataris, lluny de buscar cadires, vulguin obrir un diàleg efectiu amb aquest sector i que comencin a veure’l com el veritable aliat. Els convidem que estenguin la seva mà, i més enllà de voler generar simpaties amb aquest gest, ho facin per a treballar plegats.
Anna Surroca, tècnica de comunicació de la XCN.