Durant les últimes dècades se n’ha parlat molt, de l’èxode rural: com ha afectat les dinàmiques de la població, l’economia dels pobles, el desenvolupament desigual, inclús des del punt de vista de la pèrdua cultural. Però, quin ha estat l’impacte ambiental? Què ha passat amb les zones despoblades? Un dels resultats més evidents ha estat l’augment de la massa forestal a mesura que els pobles s’han anat buidant. Aquesta situació planteja reptes clau, d’una banda, com frenar aquest èxode per retenir la població de les zones rurals al territori, i, d’altra banda, com gestionar de manera sostenible les noves masses forestals, més joves, menys diverses i més vulnerables als efectes del canvi climàtic, com els incendis forestals i la sequera.
Per sort, tenim aliades de pes: les entitats de custòdia del territori, organitzacions sense ànim de lucre que fomenten la conservació de la natura a través de la implicació de la població local i altres agents clau. Aquests agents arrelats al territori i amb vocació de conservar la natura poden tenir un paper important, ja que coneixen de prop les problemàtiques i necessitats locals, al mateix temps que entenen els diferents usos dels boscos i disposen del coneixement tècnic per aportar solucions pràctiques. Per totes aquestes característiques, les iniciatives de custòdia del territori resulten ser un context idoni per a la generació de bioeconomia.
En l’àmbit forestal, la bioeconomia pot incloure diferents activitats: des de l’ecoturisme fins a l’extracció de recursos, tant fustaners com no fustaners, passant per generació d’energia a partir de la biomassa. En definitiva, tota iniciativa que creï llocs de treball i fixi població al territori al mateix temps que contribueixi a la conservació de la biodiversitat. A més, l’establiment i consolidació d’iniciatives de bioeconomia forestal pot contribuir a la preservació dels espais naturals, incloent-hi aquells que no compten amb una figura de protecció oficial.
Tradicionalment, el rol de la gestió i protecció de la natura s’ha assignat a les administracions públiques. Però els recursos i les capacitats dels organismes públics per intervenir arreu del territori són limitats. N’és un exemple la manca de gestió forestal. Tot i que la superfície forestal catalana ha crescut un 4% en les darreres dècades, el percentatge de boscos gestionats activament s’ha mantingut estable, situant-se només entre un 29% i un 33%. Així doncs, les entitats dedicades a la conservació de la natura juguen un paper fonamental, ja que poden connectar la ciutadania, els propietaris de terrenys, les administracions públiques i els sectors empresarials per fomentar una gestió sostenible del territori alhora que promouen un retorn econòmic.
Els principals objectius de la custòdia del territori, a més a més de la conservació de la natura, també són l’educació ambiental i la sensibilització de la societat en la responsabilitat col·lectiva de la preservació. La custòdia del territori té especial rellevància a Catalunya, ja que el 76% dels boscos són de propietat privada, i comptem amb un ric teixit associatiu d’entitats ambientals que treballen activament per la seva conservació. Actualment, més de 100 entitats a Catalunya estan dedicades a aquesta tasca, fomentant una gestió sostenible dels espais naturals i involucren a la ciutadania en la protecció del patrimoni natural.
La custòdia del territori, més enllà de protegir la natura, té el potencial de ser una eina clau per generar bioeconomia. Aquesta pràctica promou un ús sostenible dels recursos naturals, culturals i paisatgístics, fent valdre els actius del territori. Arreu del món trobem exemples inspiradors que demostren com la custòdia del territori pot contribuir a la bioeconomia, enfortint el vincle entre conservació i el desenvolupament sostenible de les comunitats que viuen al territori.
La bioeconomia forestal aprofita els recursos forestals de manera sostenible per produir productes, serveis i energia i fomentar l’economia circular als territoris. Aquesta estratègia és clau per mitigar el canvi climàtic i adaptar-nos-hi, així com per conservar els ecosistemes i generar oportunitats econòmiques sostenibles i duradores a les poblacions rurals. Inclou la producció de materials tradicionals com la fusta per a construcció, paper o biomassa per a energia, però també la generació de bioproductes avançats, com bioplàstics i fibres tèxtils derivades de la cel·lulosa. De la mateixa manera, engloba l’aprofitament de productes no fusters com fruits, resines, bolets o plantes medicinals. En l’àmbit de serveis ecosistèmics, la bioeconomia pot contribuir a la captura de carboni, la conservació de la biodiversitat i la regulació hídrica. Al seu torn, aquests serveis es poden traduir en mecanismes de finançament, com els crèdits climàtics: unitats de canvi dissenyades per facilitar la inversió en solucions basades en la natura, dins del marc de compensació voluntària de les emissions de CO₂. A més, les masses forestals poden acollir activitats recreatives i culturals (ecoturisme, rutes micològiques) i iniciatives socials que impulsen el desenvolupament rural i la cohesió comunitària.
Un exemple destacat de bioeconomia forestal el trobem al Govern de Nova Escòcia, al Canadà, que mitjançant la custòdia del territori ha impulsat la silvicultura ecològica. Aquest enfocament protegeix ecosistemes i biodiversitat, alhora que promou activitats econòmiques sostenibles i assegura la salut dels boscos, demostrant com la gestió responsable dels recursos pot generar beneficis ambientals i econòmics. En l’àmbit de la silvopastura, projectes com La Maleza a les muntanyes d’Albarracín de Rewilding Europe integren pastura sostenible i recuperació de paisatges, mentre que als Estats Units, programes com Silvopastures: Benefits, Past Efforts, Challenges, and Future Prospects exploren el seu potencial de la silvopastura en el marc de la custòdia del territori per al desenvolupament rural.
Pel que fa al turisme de natura, iniciatives com la Muntanya d’Alinyà de la Fundació Catalunya La Pedrera exemplifiquen com les activitats recreatives poden fomentar economies locals. Aquests exemples demostren que la custòdia del territori pot generar beneficis econòmics sostenibles, contribuint a la conservació de la biodiversitat i el desenvolupament comunitari.
Tot i que la custòdia del territori és una eina útil per impulsar iniciatives de bioeconomia, la flexibilitat que la caracteritza també pot limitar aquests projectes. És a dir, el fet que ambdues parts, propietat i entitat de custòdia, disposin d’àmplia llibertat per finalitzar l’acord (amb preavís pactat) en qualsevol moment de la relació (a canvi de determinades compensacions), redueix la seguretat i la solidesa de la base sobre la qual es construeix la iniciativa econòmica. Així i tot, existeix la possibilitat de pactar algunes clàusules addicionals i convertir el contracte de custòdia en un dret real d’aprofitament parcial per dotar aquesta relació d’una major seguretat jurídica. Aquesta seguretat afegida mitjançant el dret real, obligaria a respectar el contracte de custòdia, no només a la propietat actual sinó també a les futures en cas de transmissió de la finca.
En segon lloc, una altra limitació destacable és la dificultat d’unificar múltiples objectius en la gestió d’una finca. La gestió d’un espai ha d’integrar la conservació de la biodiversitat, els objectius particulars de la propietat, les activitats econòmiques i els usos recreatius o d’esbarjo. Sovint, aquests objectius poden ser incompatibles en un mateix indret.
Cal tenir present que les iniciatives de custòdia del territori necessiten finançament tant per generar bioeconomia com per complir els objectius de conservació de les finques. Sovint, però, les entitats de custòdia no disposen dels recursos econòmics suficients per gestionar-les adequadament o per iniciar-hi projectes de bioeconomia. Per aquest motiu, convocatòries com la de Bioeconomia de la Fundación Biodiversidad, que dona suport al Projecte Plantes Oblidades, són tan essencials.
A més, cal tenir en compte les regles del joc amb les que hem de lidiar. El sistema socioeconòmic actual prioritza el creixement econòmic per sobre de la sostenibilitat, la conservació i la prosperitat social dels territoris. En aquest context, els projectes que aposten per la bioeconomia respectuosa amb el medi ambient es veuen abocats a competir en un mercat que no reconeix la seva viabilitat econòmica, ja que no encaixen en un sistema que afavoreix un creixement il·limitat i, sovint, a costa de la natura.
Les entitats de custòdia del territori poden jugar un paper fonamental en la gestió sostenible dels boscos i en la generació de bioeconomia. No obstant això, perquè aquests projectes tinguin èxit, cal superar algunes limitacions clau.
En primer lloc, per garantir una major seguretat jurídica i estabilitat a llarg termini en les iniciatives de bioeconomia, seria fonamental constituir un dret real d’aprofitament parcial en els contractes de custòdia. Això donaria una base més sòlida per als projectes econòmics i asseguraria que la conservació es mantingui com a prioritat, fins i tot en cas de canvi de titularitat de la finca. Tot i que actualment, de 796 iniciatives de custòdia del territori a Catalunya, només en 7 disposen actualment d’aquest dret. Existeixen maneres de superar aquesta reticència, com la creació d’incentius fiscals per a les propietats que adoptin aquest tipus de contractes. D’aquesta manera, es premiaria l’aportació a la conservació del patrimoni natural i la biodiversitat, un benefici col·lectiu per a tota la societat.
En segon lloc, la compatibilització dels diferents usos d’una finca presenta una altra dificultat. Per tal d’assolir un equilibri entre la conservació de la biodiversitat, les necessitats econòmiques de la propietat i els usos recreatius o socials, és essencial adoptar una perspectiva de paisatge. Crear un mosaic d’usos dins de la finca permetria una gestió multifuncional dels boscos, assegurant-ne la sostenibilitat a llarg termini. Els Plans de Gestió són eines clau en aquest procés, ja que permeten integrar els diversos objectius de manera harmoniosa, garantint-ne la viabilitat i l’impacte positiu en el seu entorn.
Finalment, és necessari reconèixer que el model econòmic actual, fonamentat en el creixement continu, no és compatible amb els objectius de conservació de la biodiversitat i generació de bioeconomia sostenible. Això exigeix un canvi de paradigma cap a models econòmics més respectuosos amb el medi ambient i que prioritzen la resiliència dels ecosistemes i el benestar de les comunitats rurals. Cal ser optimistes: Catalunya ja compta amb exemples exitosos que demostren que aquest canvi és possible, impulsant una bioeconomia alineada amb els ritmes dels ecosistemes locals.
El projecte “Plantes Oblidades” compta amb el suport de la Fundación Biodiversidad del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico (MITECO) en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR), finançat per la Unió Europea – NextGenerationEU.